diumenge, 27 de setembre de 2009

Vals, de Francesc Trabal

La força de Trabal, sabadellenc de soca-rel, és immensa, i es nota en totes les seves obres. Vals narra la història d'en Zeni, un noi de casa bona que viu la vida tan bé com pot, entre afliccions amoroses, incapacitat de compromís i divertiments amb noies diverses. Vals és el títol ideal, perquè d'un vals neix la història i amb un vals s'acaba, i perquè la novel·la té la cadència d'un vals que s'accelera, una mica com la cançó Une valse à mille temps, de Brel...

A Trabal se li critica que no sap acabar les obres, que sempre surt amb un estirabot i que la història es resol de qualsevol manera. Sense aquest estirabot, però, hi hauria una història tan ben traçada? Sempre he sospitat que Trabal, que escrivia amb tanta gràcia, bastia una trama exquisida només pel plaer d'acabar-la com li vingués de gust. Quin un, a l'hora de fer poca-soltades!

.

dijous, 17 de setembre de 2009

La clau, de Junichiro Tanizaki

La clau és una història feta de la confrontació de dos diaris personals d’un marit i una muller. En grans termes, és la radiografia compartida d’un matrimoni tocat de mort, sumit en l’avorriment i en la decadència dels sentiments. A la primera línia entrada del diari, escrita per l’home, sabem que la vida sexual de la parella mai no ha gaudit de bona salut i que els gustos sexuals d’un i de l’altra difereixen molt: ell, fetitxista i admirador fervent del cos de la seva muller; ella, dona amb mentalitat tradicional i poc innovadora que té un desig difícil d’apaivagar.

“Ella és furtiva de mena i té una especial debilitat pels secrets”. Amb aquesta frase, repetida diverses vegades al llarg de la novel·leta (curta en extensió, no pas en mèrits), intuïm que l’home escriu al diari allò que no gosa dir a la seva dona. Ho escriu perquè sigui llegit: aquesta és una de les claus per a interpretar els diaris de tots dos. Tot i que un i altre repeteixen que no miren mai el que escriu l’altre, sabem que la única comunicació veritable entre ambdós és la d’uns diaris que, en teoria, no llegeixen. El joc aquest, el d’escriure per no dir i el de fer veure que no se sap el que sí que se sap, és el motor que impulsa els personatges a l’acció, a tirar endavant i a mirar d’obtenir cadascun allò que vol.

Obra mestra de Tanizaki, amb una traducció excel·lent de l'Albert Nolla.

.

dilluns, 14 de setembre de 2009

Nocilla dream, d'Agustín Fernández Mallo

L'Agustín Fernández Mallo és físic. Treballa amb radiacions nuclears. A més, ha escrit Nocilla dream, part d'un projecte més extens, fet de relats esparsos units per un rerefons comú: un àlber que creix, solitari, al costat de la carretera més solitària dels EUA. Entre les històries hi trobem altres textos, alguns dels quals són reflexions de l'autor mateix i d'altres són fragments i cites d'altres autors.

Crec que puc definir el llibre com narrativa sense manies: Fernández Mallo no té manies a l'hora d'incorporar definicions tècniques entre dos relats, no té manies a l'hora de tractar malament els seus personatges (com si no pogués evitar empènyer-los cap al punt gris i fatídic que tot personatge té), no té manies a l'hora de barrejar relat, filosofia, ciència, tecnologia, art i reflexió. Mentre el llegia, he notat que el llibre m'ha obert una porta de la ment: no sé cap on, però sé que obrir portes és bo. Val la pena provar-lo, encara que sigui per fer un tast d'alguna cosa diferent, estranyament rodona, que no sé si es pot dir novel·la, i que no sé si pot es pot dir de cap altra manera.

Vegeu la pàgina de l'editorial que va tenir l'encert de publicar l'obra: Nocilla dream a Candaya.

.

dijous, 10 de setembre de 2009

Camí de sirga, de Jesús Moncada

Hi ha llibres excepcionals, plens de personatges ben delimitats, que amb les seves manies i obsessions ens fan companyia al llarg de pàgines. Aquest és el cas de Camí de sirga, que explica un període de la història del vell poble de Mequinensa. És el típic cicle del poble que va creixent, que arriba al punt àlgid de la riquesa, que passa per crisis econòmiques i socials com la Guerra Civil, i que finalment desapareix sota les aigües d'un embassament. Jesús Moncada ens parla d'obrers, d'amos, de senyors, de poetes... En definitiva, es tracta d'un llibre monumental, molt plaent, que a poc a poc va convertint-se en un clàssic.

.

divendres, 4 de setembre de 2009

La tomba de les llumenetes, d'Akiyuki Nosaka

Si a partir d'una història trista, que fa molta pena, se n'escriuen centenars de pàgines, es crea un melodrama. Si amb aquesta mateixa història s'omplen encara no 90 pàgines, i no s'hi posa ni s'hi treu res que no sigui essencial, tenim un relat colpidor, interessant. La tomba de les llumenetes és d'aquest segon grup. Tracta, simplement, literalment, d'un nen que passa penúries i gana, molta gana, i d'allò que ara en diuen danys col·laterals.

Vegeu-ne el resum a la pàgina de Quaderns Crema: La tomba de les llumenetes.

dijous, 3 de setembre de 2009

Ciutat: Copenhaguen

Dinamarca és com un conte d'Andersen: reis, reines, palaus, fred, sirenes, llacs, illes... Copenhaguen és la joia de la corona. Si el món es reduís als països nòrdics, Copenhaguen en seria la capital. És la ciutat de la llum, la ciutat on pots posar-te moreno al març. Copenhaguen t'agrairà que agafis la bici i que hi donis un tomb, o que passegis amunt i avall. Vol que vagis a la Ny Carlsberg Glyptotek a veure escultures finíssimes (com Paradís perdut, de Jean Gautherin: admirable) i que et sadollis d'esperit hippie a la ciutat lliure de Christiania (que té bandera pròpia). Has de menjar un pølser o dos a Nyhavn, o tastar un smørrebrød. La Sireneta mira, una mica allunyada del centre, els molins de vent que hi ha a l'estret de l'Oresund, que separa Dinamarca de Suècia.

Copenhaguen és vida, és aigua, són palaus, són cases, són salsitxes, arengades, corones daneses...