dissabte, 31 d’octubre de 2009

Cròniques de l'ultrason, de JV Foix

La prosa poètica de JV Foix és delicada com cadascuna de les paraules que ell escull per als seus textos. El surrealisme, la subtilesa, el somni, una llengua meravellosa, tot ho trobem en aquest volum primíssim. Prim però dens, breu però carregat. Precioses Cròniques de l'ultrason.

Com tota la poesia ben feta, la de JV Foix s'ha de llegir en veu alta. Cal adorar els sons, imaginar les imatges i desprendre's una mica de la realitat. A Foix s'hi pot entrar amb dubtes però se'n surt content, flotant en un somni dolç.

.

dilluns, 26 d’octubre de 2009

El festí de Babette, d'Isak Dinesen

El festí de Babette és una delícia. En un poblet petit, habitat per gent de moral recta i costums austers, s'hi fa lloc la Babette, francesa que fuig de la revolució del seu país. Un inesperat farà que l'artista que Babette amaga a dins surti del tot.

M'interessarà veure com s'ho va fer Gabriel Axel per fer una pel·lícula d'una història que, tot i ser molt bonica, sembla, a priori, una mica prima per a un llargmetratge.

Vegeu-ne la pàgina del llibre a Viena Edicions: El festí de Babette.

.

dimecres, 21 d’octubre de 2009

El Buda dels suburbis, de Hanif Kureishi

La meva introducció a Kureishi ha estat molt reeixida: El Buda dels suburbis entra amb facilitat, enganxa, expressa molt més del que hi ha escrit i fa gràcia, pena i ràbia a parts iguals. Karim, un adolescent anglès amb aparença hindú i moltes inseguretats s'enfronta a les diferents maneres d'entendre el món de tots els que l'envolten. Tothom el vol influir i ell, com que és jove i es pretén rebel, se'n vol desdir. En la convulsa societat anglesa dels 70, Karim ha de decidir què vol ser, què li agrada, qui és... Ha de decidir massa coses, i això no és mai fàcil.

Es nota que Kureishi també fa cine, perquè des de les primeres pàgines em vaig poder imaginar sense esforç una versió cinematogràfica de la pel·lícula. La versió ja existeix: és una sèrie que va fer la BBC els anys noranta.


.

divendres, 16 d’octubre de 2009

L'habitació d'algú altre, de Choe Inho

Estranyesa és el que se sent en llegir el relat de Choe Inho que es titula La habitación de otro. La novel·leta va ser publicada el 1972: en aquella època Corea havia pitjat l’accelerador vers la industrialització, i els canvis socials es succeïen amb tanta celeritat que la literatura forçosament havia de fer un canvi de rumb. Inho ha estat reconegut com un dels màxims exponents de l’avantguarda i de l’experimentació literària coreanes.
La habitación de otro comença amb un home que truca al timbre de casa seva i espera que la seva dona li obri la porta. Com que tarda molt a obrir, ell s’impacienta i començar a picar a la porta i a fer escàndol. Els veïns s’apleguen al replà i li etziben que ell no viu al pis aquell, però l’home treu una clau, obre la porta i es fica a dins. A partir d'aquest moment no hi ha res que no sigui estrany, pertorbador o que provoqui sentiments contraris.

Choe Inho traça, sense cap mena de dubte, una història de l’alienació de l’individu que vessa de sensacions i deixa el lector amb una incertesa flagrant i, per què no, un cert desconhort.

Podeu trobar aquest relat a Kim, Un-Kyung (ed.) Cuentos coreanos del siglo XX. Madrid: Verbum, 2004.

divendres, 9 d’octubre de 2009

La bestia del corazón, d'Herta Müller

He tingut la sort de trobar un llibre d'Herta Müller, la darrera guardonada amb el Premi Nobel de Literatura, a la biblioteca del costat de casa. Vaig agafar el llibre, content de poder descobrir tan aviat aquesta autora. Vaig començar a llegir... i sí, noi, cosa bona. Em trobo un llibre dur, tan de temàtica com d'estil, on de vegades els paràgrafs semblen bufetades, i entenc que el jurat en destaqui que "descriu el paisatge dels desposseïts".

La bestia del corazón m'atrapa, i de vegades fa mal. Viure sota un règim brutal, controlador, ofega ments i esperits i escanya les vides. El llibre tracta del viure i del no viure, i de com les persones "es converteixen en un error per a sí mateixes".

.

dijous, 8 d’octubre de 2009

El baró rampant, d'Italo Calvino

Part de la trilogia Els nostres avantpassats, Italo Calvino traça la història d'un jove baró, Cosimo di Rondò, que un dia puja a un arbre i decideix no baixar-ne mai més. Les conseqüències de tot plegat són divertides i estranyes, però no del tot inversemblants. Té gràcia veure com Calvino descriu diversos episodis de la vida del baró que viu abraçat als troncs en època de canvis socials.

El baró rampant és l'excusa de Calvino per parlar de la societat, dels costums imposats i de la possibilitat de trencar-los i viure lliurement.

.

diumenge, 4 d’octubre de 2009

Rebecca, d'Alfred Hitchcock

Daphne du Maurier publicava Rebecca el 1938, i dos anys més tard Hitchcock en feia la versió cinematogràfica. El llibre havia tingut èxit i la història, amb aquella atmosfera inquietant i majestuosa, era ideal perquè el director en fes una pel·lícula. El resultat del director va ser esplèndid: Oscar a la millor pel·lícula i a la millor fotografia, merescudíssims. La feina dels actors, Joan Fontaine, Laurence Olivier i Judith Anderson, és impecable.

Així, doncs, després de veure la pel·lícula puc entendre que eclipsés el llibre, però no puc estar de dir-me que ha estat un injust favor a la novel·la de du Maurier. Obra mestra adaptada al cinema amb el resultat d'una obra mestra, escollir-ne una de les dos seria difícil. Guanyaria el llibre, suposo.

Fitxa a imdb: Rebecca.

.