dijous, 31 de desembre del 2009

Paraules d'Opòton el vell, d'Avel·lí Artís-Gener

Prodigi de llengua. Fabulació exquisida. Perversió de la història interessantíssima. Novel·la divertida. Protagonista entranyable...

No acabaria de fer frase com les de més amunt. Avel·lí Artís-Gener, el popular Tísner, va fer una obra molt important per a la literatura catalana que no s'ha valorat prou. Cal llegir Paraules d'Opòton el Vell per distreure's i riure, per entretenir-se amb una novel·leta d'aventures amb una llengua ufanosa, generosa de mots i expressions, per pensar amb un rerefons carregat d'ideologia i per establir paral·lelismes amb el món de debò, amb el de cada dia, que prou vegades no acaba de ser satisfactori. A l'hora de l'humor i del joc de paraules Tísner és l'amo, i més quan cal riure's d'un mateix, quan cal riure per no plorar.

Paraules d'Opòton el Vell fa temps que és a la MOLC.

.

dissabte, 26 de desembre del 2009

Los viajes del buen doctor Can, de Liu E

La novel·la xinesa va assolir —i, en certa manera, acomplir— una fita història amb la concessió del Nobel a Gao Xingjian. Un escriptor europeu, un francès nascut a la Xina, un occidental que ens relata la història de caminar per la realitat de la seva terra d’origen. Una mica de tot això ho podem trobar en Liu E, tant si parlem dels viatges del bon doctor com de les influències estrangeres que hi ha en la seva obra. Aquesta mena de Zola sinòfon —o, potser amb més raó, li escau la comparació amb Narcís Oller, el geni vertebrador de la novel·la catalana moderna—, treu a escena amb la mateixa facilitat la descripció detallada i emotiva d’una peça musical com la disputa filosòfica que retorna el confucianisme al lloc de la societat que li pertoca.

Los viajes del buen doctor Can és un llibre escrit els primers anys del segle XX, quan l’olla a pressió de la Xina bullia amb força i els canvis es podien captar a l’aire. És un llibre on constantment hi trobem referències a la tradició i a la saviesa ancestral, i especialment als textos literaris que conformen el corpus clàssic de la literatura xinesa. El bon doctor llegeix, comenta i parla sobre un gran nombre d’obres, de les quals és destacable el fet que no n’hi hagi cap que sigui una novel·la. Poesia, assaig, història, filosofia, manuals tècnics: tot això és al cànon xinès. I la novel·la xinesa? Liu E l’estava creant en aquest precís instant, amb Los viajes del buen doctor Can.

El bon doctor Can, medicastre de cossos i ànimes sofrents, atreu els poderosos amb el seu discurs assenyat i raonat. És, a més, un home apassionat que bull d’odi i de ràbia davant de la iniquitat i la ineficàcia de l’administració de l’imperi. Li escauria el paper de guru espiritual si no fos que defuig tots els honors i només accepta, molt de tant en tant, una gratificació que no va més enllà d’un àpat i d’una estona de grata companyia. El periple del personatge s’estén, des de les primeres pàgines, ben bé a dos nivells: un retrat costumista de la Xina del tombant de segle i una crítica ben dosificada dels usos i abusos que hi eren comuns.

Vegeu la pàgina del llibre al web de Càtedra: Los viajes del buen doctor Can (traducció de Gabriel García-Noblejas).

.

dilluns, 21 de desembre del 2009

Eugénie Grandet, d'Honoré de Balzac

Balzac és un dels clàssics més clàssics de tota la literatura. Llegir-lo és passar-ho bé, perquè narra el que vol tal com ho vol fer. Escriure sembla fàcil, si el llegeixes. A Eugénie Grandet hi ha tota la grandesa d'un personatge petit que lluita i que sobreviu, i un final que ens hauria de fer plorar si tinguéssim un cor noble i no estiguéssim acostumats al melodrames de cada dia.

És admirable que Balzac tingués ganes d'escriure un seguit d'obres que retratessin les misèries humanes. Si a més hi afegim que va ser justament mentre escrivia aquesta obra que va tenir la idea de fer la Comédie humaine, encara tenim més ganes de continuar explorant l'obra del mestre.

.

dimarts, 15 de desembre del 2009

Mefisto, de Klaus Mann

Durant anys va ser una novel·la prohibida, i no pas perquè narra les vicissituds d'un actor per a triomfar socialment en la societat de l'Alemanya nazi, sinó perquè Klaus Mann va traçar el retrat del seu personatge sobre un actor real que va fer un recorregut semblant. Anys després de la publicació, el fill de l'actor que inspira la història va aconseguir que un jutge evités la difusió de l'obra. Afortunadament, al cap d'un temps Mefisto va poder tornar a veure la llum, amb la qual cosa podem tenir a les mans una obra interessant, de bon llegir, que ens ensenya la cara oculta del poder i de l'ambició, i que és un retrat d'un temps i d'un país.

Un actor que fa el paper de diable pot acabar convertint-se en el diable mateix?

A Edicions 62, en traducció de Feliu Formosa: Mefisto.

divendres, 11 de desembre del 2009

Viatges i flors, de Mercè Rodoreda

Mercè Rodoreda, amant de les flors. En aquest recull de viatges a terres ignotes i estranyes i de descripcions de flors imaginades es veu de seguida que la Rodoreda estimava les plantes i les coneixia. Al darrera de cada descripció d'una flor de vegades hi trobem amor, pena, crueltat, tristesa, humor... Cada detall compta, cada espina té la seva raó i cada adjectiu, cada color, té el seu lloc. Una delícia que es pot prendre, si cal, a petites dosis.

A l'editorial LaButxaca: Viatges i flors.

.

dissabte, 5 de desembre del 2009

Espera la primavera, Bandini, de John Fante

Descobrir Fante va ser una sort, perquè Fante parla de com de difícil és la vida, de penes i treballs, i de resultats que no arriben i de penes que no es poden evitar.

En Bandini és un pobre home, desafortunat, amb un família carregosa i pocs diners. Quan la desgràcia apareix no ve mai sola: dolor, plors, enganys, patiment... I si hi ha tantes sensacions negatives en aquesta novel·la, com és que quan llegeixo Fante no em trobo un melodrama? Deu ser llegeixo un autor fi, molt fi, empeltat de la millor tradició narrativa nord-americana.

Espera la primavera, Bandini, és de l'any 1938. Per ser la primera obra de l'autor, Déu n'hi do. Sort que, també, és la primera part d'un cicle de llibres amb el mateix protagonista.

El podeu trobar a Anagrama, amb traducció d'Antonio-Prometeo Moya.

.