dilluns, 22 de febrer de 2010

Antígona, de Salvador Espriu

M'afegeixo, humilment, a l'homenatge a Salvador Espriu, un altre gran poeta en un país petit.

Antígona no és només una recreació de l'obra clàssica de Sòfocles. Hem de pensar que Espriu, tot i publicar l'obra el 1955, l'havia escrit el 1939, després de la pèrdua de la Guerra Civil i de la mort del seu pare i del seu estimat Bartomeu Rosselló-Pòrcel. El relat de vencedors i vençuts de la jove Antígona és, més que mai, vigent en la pell de l'autor, com la tristesa i el dolor. Les súpliques d'Antígona poden ser un plany col·lectiu, però són, sobretot, el lament del poeta, que demana una possibilitat de redempció. I tot això escrit amb una llengua plena, elegant, sòbria, la llengua dels grans poetes, la llengua perseguida, la llengua difamada, la llengua dels vençuts.

.

dimecres, 17 de febrer de 2010

Nick & Norah infinite playlist, de Peter Sollett

Una pel·lícula per a la història d'una nit. Una nit plena de música i de músics. Músics que són, sense excepció, assidus dels escenaris més alternatius de Nova York. Nova York, ciutat plena d'històries d'amor estranyes (si hem de fer cas a la quantitat ingent de pel·lícules que les expliquen). Per sort no és una comèdia romàntica, és una pel·lícula amb una banda sonora interesting and entertaining.

Un dubte: el protagonista, Michael Cera, sempre ha de fer el mateix paper que ja va fer a Juno?

Aquest és el web oficial de la pel·lícula: Nick & Norah infinite playlist.

.

dijous, 11 de febrer de 2010

La néta del senyor Linh, de Philippe Claudel

L'exili és una experiència dificilíssima, és un arrencament i una trasplantament forçós, una pèrdua enorme que sembla que no pot comportar cap guany. Philippe Claudel s'agafa en una experiència dura i crea una història molt tendra, agredolça, amb un final sorprenent. La néta del senyor Linh pot resultar tan maca com difícil de pair, però convenç a base de senzillesa, d'elaboració simple i de complicitat emocional amb el lector.

El llibre a La Magrana.

.

divendres, 5 de febrer de 2010

L'alienista, de Joaquim Machado d'Assís

M'agraden les novel·les curtes i els relats llargs. Cal que estiguin ben construïts perquè puguin explicar en no gaires pàgines una història, donar prou informació al lector perquè conegui els personatges i hi pugui veure, si escau, una evolució. Tot això ho trobem a l'alienista, a més d'un bon sentit de l'humor i d'una gràcia narrativa autèntica. Machado d'Assís és un dels escriptors brasilers més ben considerats, i la veritat és que la brevetat de L'alienista empeny a buscar noves obres escrites per ell.

Si voleu aquest llibre cerqueu-lo a Quaderns Crema, amb la traducció de Xavier Pàmies: L'alienista.

.