Un subproducte pop

Crist de 200.000 braços, d'Agustí Bartra

2011-04-01T07:45:00.001+02:00

Tota la poesia del món no podia descriure directament un món de misèria, embrutit i fet de gent mig viva. Agustí Bartra fa servir tota la poesia del món i descriu un fragment d'un dels camp de concentració que les autoritats franceses van muntar al sud de França per als exiliats catalans i espanyols que fugien de les tropes feixistes que estaven a punt de guanyar la Guerra Civil.

Les descripcions del camp són escasses i, en tot cas, molt sòbries, però el lector sap que és un espai miserable. Com s'ho fa, Bartra? Explica fragments de la vida diària d'un grupet de refugiats i els enllaça amb records d'aquests mateixos refugiats, amb trossets de la vida que van deixar enrere. Aquest contrast de l'ara i l'abans, tot i que no està explicat amb un to dramàtic, es percep molt vivament, amb tota la cruesa. Bartra articula un text de contingut molt profund i emotiu a partir d'històries petites i de fragments que predisposen la ment per entendre com van anar les coses sense haver d'explicar-ho gaire. Sense dubte, una de les grandeses del llibre. L'altra, indubtable, és la llengua del poeta i l'encert del to de cada frase, de vegades més senzill i de vegades molt evocador.

Crist de 200.000 braços és un llibre molt lúcid, imprescindible en la història de la literatura catalana.

.

Jónsi, la sensibilitat islandesa

2011-02-19T07:30:00.002+01:00

Islàndia exporta, entre moltes altres coses, música. Björk o Sígur Ros en són un parell d'exemples clars, i justament d'aquesta última formació en neixen altres propostes musicals de membres del grup. Vull parlar-vos d'en Jónsi, el cantant del grup.

Nano d'una sensibilitat extrema, capaç d'interpretar amb un falset agudíssim i alhora càlid un grapat de melodies de vegades infantils, de vegades naïf, i de vegades més poètiques... En anglès o islandès, o en una llengua pròpia inventada, en Jónsi sempre té un matís adient o una angulació de la veu a punt per reblar el clau. Té un sol disc, de moment, si bé corren per Internet algunes versions que ha fet de cançons d'altres artistes. A més, vull destacar la petita participació a la pel·lícula How to train your dragon, amb una cançó molt vital, Sticks & Stones.

Us deixo una cançó seva que no em canso mai de sentir, anomenada Kolniður:

I un enllaç al seu web oficial.

Sense destí, d'Imre Kertész

2010-11-19T10:40:00.000+01:00

Que la guerra trenca les vides de les persones que la pateixen prou que ho sabem. Que la Segona Guerra Mundial va ser temible, també. I també tot l'odi i tota la rapinya associada a la persecució dels jueus, tant els alemanys com els d'altres nacions, sobretot d'Europa de l'Est, que van caure a les mans directes de l'Alemanya nazi o bé van tenir governs titella de perfil filonazi. Hongria és un d'aquests últims casos.

Kertész, a Sense destí, ens explica la història d'un noi hongarès que és internat en un camp de concentració, i que hi sobreviu, i que al final torna a casa seva, a Budapest. Ara recordo les paraules de l'autor que, al llibre Liquidació, posa en boca del protagonista, incapaç de parlar de la seva experiència al camp d'extermini perquè parlar de sobreviure en un camp de concentració és parlar d'una excepció, perquè el normal era no sortir-se'n. Se'm fa estrany pensar que el normal sigui morir i que viure sigui tan rar que parlar-ne sembli de mal gust... En tot cas, val la pena gaudir de Sense destí. Dur, intens i càlid, perquè malgrat que l'experiència sigui forta, Kertész no hi posa melodrama, ho explica amb una tranquil·litat i una proximitat perfectes per no espatllar la novel·la amb sentimentalismes o dramatismes absurds.

La pàgina que Quaderns Crema dedica al llibre és aquesta: Sense destí, traducció d'Eloi Castelló.

.

A Single Man, de Christopher Isherwood

2010-09-17T07:45:00.002+02:00

Isherwood, conegut sobretot per ser autor de Adéu a Berlín (obra en què es basa la pel·lícula Cabaret), escriu sobre un home sol, vidu, que ja no se sent jove però que no se sent vell. El recorregut per la vida d'aquest home dura un dia, que és el que es triga a explicar el més essencial i a insinuar altres vessants més profunds d'una existència humana. En aquest cas, explicar un dia del present de vegades equival a conèixer el passat sencer d'una persona, d'un personatge.

La vida d'un home sol pot ser avorrida i trista, sense gaires sobressalts, però pot ser una vida que val la pena explicar. Pot ser una vida sentimentalment eixuta, amb interessos metafísics i també interessos físics, amb amistats i odis i amb un gran pes de la reflexió. Isherwood la descriu amb gràcia, amb cert sentit de l'humor, amb una llengua prou rica i prou entenedora. Potser hi ha un tros de l'autor, en el personatge descrit?

No he vist la pel·lícula que s'ha fet sobre aquest llibre, dirigida per Tom Ford, i potser algun dia ho faré. De moment en tinc prou amb l'obra original, saborosa i profitosa.

.

La mort d'en Bunny Munro, de Nick Nave

2010-07-23T09:40:00.000+02:00

De vegades la gent que fa música també escriu altres coses més enllà de les lletres de les seves cançons. De vegades hi ha músics que s'inventen personatges per a ocultar-s'hi al darrere, i de vegades s'inventen personatges per explicar-ne la vida als llibres. En Nick Cave fa música -té tres o quatre grups, no me'ls feu comptar- i, a més, ha escrit aquest llibre de què us parlo, prou interessant, prou divertit.

Hi ha un home que es diu Bunny Munro, i és clar, amb aquest nom no pot ser un tio normal. Té un entrecuix sobredimensionat i incansable, i el llibre ens explica com aquest entrecuix el durà a passar més o menys calamitats. Com que el llibre es titula La mort d'en Bunny Munro ja no explicaré res més. Tanmateix, em veig obligat a destacar amb molt d'afecte i tendresa el personatge del fill d'en Bunny, que és d'aquells que no s'obliden mai, i que potser és el personatge més important de l'obra.

Aquest cop us apunto l'enllaç de la pàgina web del llibre, en anglès: http://www.thedeathofbunnymunro.com/
.

Alícia en un món real, d'Isabel Franc i Susanna Martín

2010-05-24T07:40:00.010+02:00

Deu ser que sóc un home d'ordre i de seny i això d'explicar històries amb dibuixos i vinyetes no m'ha semblat mai gaire seriós. Sóc així, què voleu que hi faci. Amb tot, de vegades trenco la seriositat, com aquest cop que em va caure a les mans un exemplar d'Alícia en un món real i m'hi vaig quedar enganxat fins que no me'l vaig acabar.

La Isabel Franc i la Susana Martín s'han associat per a fer un projecte, a parer meu, molt rodó. La història és dura: gira al voltant d'un càncer de mama i del desgavell vital que produeix en l'afectada. El tractament que se'n fa al llibre és tothora respectuós, però llunyà al melodrama i a la llàgrima fàcil. Hi ha humor, hi ha ironia i hi ha serietat en dosis justes. Els dibuixos són preciosos, plens de detalls i de subtileses, que obliguen a rellegir la novel·la amb calma després d'haver-la devorat amb ànsia la primera vegada.

Deixa l'enllaç al web del còmic a Norma editorial. També hi ha la traducció al català, feta per Isabel Franc i Heura Marçal.

.

El bibliobús de la llibertat, de Miquel Joseph

2010-05-07T07:40:00.001+02:00

Miquel Joseph (Granollers, 1903-Panamà 1983) fou impressor, periodista, cineasta i escriptor. En aquest blog el recordem pel paper decisiu que va tenir a l'hora d'organitzar l'exili a França d'un grup d'intel·lectuals catalans.

A El bibliobús de la llibertat, Joseph, funcionari de la Conselleria de Cultura del govern de la Generalitat, narra com van ser els darrers dies a Catalunya d'un grapat d'escriptors membres de la Institució de les Lletres Catalanes. Va ser una fugida trista, com totes les que es van emprendre aquell dies del final de la Guerra Civil. Es deixava enrere Barcelona, Catalunya, la vida, i es caminava endavant, cap a l'estranger, cap a l'inconegut.

La història té un seguit d'elements molt novel·lescos, però reals, al capdavall: el vehicle amb què es va fer l'evacuació dels intel·lectuals era un camió que s'havia habilitat per a fer de bibliobús a les trinxeres, en el qual hi havia el nom de la Institució de les Lletres Catalanes i de la Generalitat de Catalunya. No es pot negar que la imatge és potent: un bibliobús que s'endú els escriptors a l'exili. Al llibre també s'hi narra l'estada al Mas Perxers, a Agullana, i les vicissituds per a aconseguir un salconduit i per a passar la frontera.

Faig un enllaç a la pàgina del llibre, editat a Símbol Editors.

L'home que es va perdre, de Francesc Trabal

2010-03-26T07:40:00.006+01:00

Trabal era de Sabadell i se'n sentia orgullós. Passejava Rambla amunt acompanyat per una colla de joves cridaners, atrevits, amants de les bajanades i de la provocació. Francesc Trabal és l'autor de l'estirabot, és l'art de fer de l'anècdota, de la boutade, com a material literari.

L'home que es va perdre és una exageració, un joc genial. El protagonista és un expert a l'hora de perdre coses, de perdre persones, de perdre-ho tot, fins al punt que en fa un ofici sensacional. No és un il·lusionista, és l'home que es perd.

Vegeu la pàgina d'aquesta novel·la divertidíssima a Quaderns Crema i, sobretot, llegiu-la.

.

Solnegre, de Baltasar Porcel

2010-03-16T07:40:00.003+01:00

Solnegre és la primera novel·la de Baltasar Porcel, amb la qual va guanyar el Premi Ciutat de Palma de l'any 1960. Començar la carrera narrativa amb una obra com aquesta no és fàcil, com tampoc no ho és començar la vida de cap i de nou després d'haver estat quinze anys a la presó, com és el cas del protagonista de Solnegre. L'ambient carregós de la novel·la t'atrapa a mesura que creix la tensió narrativa, com t'atrapa el món literari de Porcel si el vas llegint a poc a poc, llibre rere llibre.

Es tracta d'una obra menor de Porcel? Segurament. Val la pena llegir-la? Segurament sí.

Solnegre a LaButxaca.

.

La Bíblia de neó, de John Kennedy Toole

2010-03-09T07:40:00.001+01:00

La Bíblia de neó és la novel·la de joventut de John Kennedy Toole. La va escriure amb setze anys i sempre va pensar que no era prou bona literatura perquè veiés la llum. Li va dir bona nit i la va desar al calaix per sempre.

Kennedy Toole es va suïcidar després d'un període llarg de depressió i angoixa, provocada per frustracions personals i per la incapacitat de publicar l'obra magna que el va fer famós, La conxorxa dels enzes. Sort de la seva mare, que amb molta voluntat va aconseguir que l'obra del seu fill, a qui admirava molt, no es perdés en el temps. I després de l'èxit de La conxorxa..., va començar la febre per obrir calaixos i rescatar tot el que es pogués del malaguanyat Toole. La publicació no va ser fàcil, perquè hi va haver una pila d'interessos contraposats que no la van fer possible fins el 1989, 36 anys després d'haver estat escrita. Finalment, però, la llum va arribar, encara que fos de neó. Molt postmodern, tot plegat.

Pàgina de La Bíblia de neó a Anagrama. Traducció de Jordi Fibla.

.

L'any de la mort de Ricardo Reis, de José Saramago

2010-03-02T07:40:00.007+01:00

Saramago va tenir una bona època, escrivint. No dic que ja no la tingui, ni que no sigui un autor dels bons, però he llegit alguna cosa seva més fluixeta. Això de fluixet no ho puc dir de L'any de la mort de Ricardo Reis, que em va agradar i entristir a parts iguals. No sé què ho va fer, si era el moment en què el vaig llegir o el llibre en si, però el llegia a poc a poc, molt més a poc a poc del que he llegit mai. No el recordo com un llibre especialment dens, tot i que les pàgines plenes de lletres i sense una gota de blanc poden descoratjar una mica, sinó com una bonica oda lisboeta.

Ja em perdonareu, però ara tinc ganes de copiar-vos la "Serenata sintètica" de Cassiano Ricardo:

Rua torta
. . . . . . . . . . Lua morta
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Tua porta.

Edicions 62 té una versió en català d'aquesta obra de Saramago, traduïda per Víctor Martínez-Gil. Enllaço una fitxa del Què llegeixes? que en parla.

.

Antígona, de Salvador Espriu

2010-02-22T07:40:00.004+01:00

M'afegeixo, humilment, a l'homenatge a Salvador Espriu, un altre gran poeta en un país petit.

Antígona no és només una recreació de l'obra clàssica de Sòfocles. Hem de pensar que Espriu, tot i publicar l'obra el 1955, l'havia escrit el 1939, després de la pèrdua de la Guerra Civil i de la mort del seu pare i del seu estimat Bartomeu Rosselló-Pòrcel. El relat de vencedors i vençuts de la jove Antígona és, més que mai, vigent en la pell de l'autor, com la tristesa i el dolor. Les súpliques d'Antígona poden ser un plany col·lectiu, però són, sobretot, el lament del poeta, que demana una possibilitat de redempció. I tot això escrit amb una llengua plena, elegant, sòbria, la llengua dels grans poetes, la llengua perseguida, la llengua difamada, la llengua dels vençuts.

.

Nick & Norah infinite playlist, de Peter Sollett

2010-02-17T07:40:00.001+01:00

Una pel·lícula per a la història d'una nit. Una nit plena de música i de músics. Músics que són, sense excepció, assidus dels escenaris més alternatius de Nova York. Nova York, ciutat plena d'històries d'amor estranyes (si hem de fer cas a la quantitat ingent de pel·lícules que les expliquen). Per sort no és una comèdia romàntica, és una pel·lícula amb una banda sonora interesting and entertaining.

Un dubte: el protagonista, Michael Cera, sempre ha de fer el mateix paper que ja va fer a Juno?

Aquest és el web oficial de la pel·lícula: Nick & Norah infinite playlist.

.

La néta del senyor Linh, de Philippe Claudel

2010-02-11T07:40:00.000+01:00

L'exili és una experiència dificilíssima, és un arrencament i una trasplantament forçós, una pèrdua enorme que sembla que no pot comportar cap guany. Philippe Claudel s'agafa en una experiència dura i crea una història molt tendra, agredolça, amb un final sorprenent. La néta del senyor Linh pot resultar tan maca com difícil de pair, però convenç a base de senzillesa, d'elaboració simple i de complicitat emocional amb el lector.

El llibre a La Magrana.

.

L'alienista, de Joaquim Machado d'Assís

2010-02-05T07:40:00.004+01:00

M'agraden les novel·les curtes i els relats llargs. Cal que estiguin ben construïts perquè puguin explicar en no gaires pàgines una història, donar prou informació al lector perquè conegui els personatges i hi pugui veure, si escau, una evolució. Tot això ho trobem a l'alienista, a més d'un bon sentit de l'humor i d'una gràcia narrativa autèntica. Machado d'Assís és un dels escriptors brasilers més ben considerats, i la veritat és que la brevetat de L'alienista empeny a buscar noves obres escrites per ell.

Si voleu aquest llibre cerqueu-lo a Quaderns Crema, amb la traducció de Xavier Pàmies: L'alienista.

.

País de neu, de Yasunari Kawabata

2010-01-31T07:40:00.000+01:00

Kawabata, un dels escriptors japonesos més celebrats, descriu minuciosament sentiments i sensacions en aquesta novel·la breu i maca, molt maca. Sembla com si només el paisatge i la tranquil·litat del país de neu permetessin que sortís a la llum una manera de fer i de sentir que no seria possible en cap altre lloc. Una joia lluent com la neu a l'hivern, quan al cel no hi ha núvols i lluu un sol fred però brillant.

A l'enllaç hi trobareu, en PDF, la fitxa que n'ha fet Viena Edicions, que l'ha dut al món amb la traducció catalana d'Albert Nolla: País de neu.

.

The Darjeeling Limited, de Wes Anderson

2010-01-25T07:40:00.000+01:00

The Darjeeling Limited, traduïda com Viatge a Darjeeling (sí, la meitat de la gràcia del nom s'ha perdut) comença a càmera lenta, marca del director. Tres germans, després de la mort del pare, fan un viatge en tren a través de l'Índia per resoldre les seves discrepàncies vitals i per trobar-se a ells mateixos. Un cop més, la Índia com a lloc místic, com a camí ideal per a la recerca de la veritat... Sembla que la veritat, si no és de l'Índia, no té cap valor.

Entre altres actors, com ara Adrien Brody o Jason Schwartzman, hi trobem molts actors coneguts d'altres films anteriors del director: Owen Wilson, Angelica Huston, una aparició breu de Bill Murray... Sembla que Wes Anderson s'hi sent tan còmode que no se'n vol desprendre. Mireu el cartell amb els tres protagonistes: que macos que hi surten!

L'ideal és veure, abans de la pel·lícula, el curtmetratge que l'acompanya, amb Nathalie Portman inclosa, i una cançó memorable de Peter Sarstedt.

"Where do you go to my lovely
when you're alone in your bed..."

La fitxa de la pel·lícula a IMDB.

.

De què parlem quan parlem de l'amor?, de Raymond Carver

2010-01-19T07:40:00.000+01:00

D'entrada he de dir que el títol del llibre m'encanta. De què parlem quan parlem de l'amor? és un gran sintagma, tan fàcil i bonic com enganyós: Raymond Carver no explica històries d'amor, només retrar gent des de fora. D'en Carver en diuen que és el pare del realisme brut, d'aquesta manera de narrar freda, en què l'autor presenta els personatges amb molta distància, com si en fes una autòpsia. No hi ha sentiments ni res, la buidor és a tot arreu. I quina gràcia té tanta brutícia, tant buidor? Una de molt gran: el lector ha d'acabar de compondre el flux narratiu, ha d'omplir el buit a partir dels indicis exposats. Una de molt millor, encara: que des de la primera línia saps com és cada personatge del relat, i això destrempa i reconforta a parts iguals. Bé, reconfortaria si les històries de Carver no estiguessin plenes (o buides, qui sap) d'una gelor de sentiments molt grisa i molt interessant.

Hi ha traducció catalana de Dolors Udina.
.

Il Trovatore, de Verdi

2010-01-14T07:40:00.001+01:00

Dies enrere vaig veure Il Trovatore al Liceu. Escenografia mínima, escenari despullat, vestuari discret. Sobrietat absoluta. Veus estupendes. Aprofito l'avinentesa per parlar d'aquesta òpera de Verdi, una de les més populars de l'autor.

La història és complicada i, per què no dir-ho, rebuscada. Una gitana vol raptar un nen però l'atrapen i la cremen; la filla de la gitana es venja dels assassins de la seva mare i els roba el fill per cremar-lo viu, però s'equivoca i crema el seu propi fill i salva el fill dels assassins, però no els el torna, sinó que el cria fins que es fa gran i llavors el fill robat per la gitana es bat amb el seu germà carnal tant per idees polítiques com per l'amor d'una noia. M'agrada explicar-ho en una sola línia, tot seguit, perquè tot sembla molt més confús del que és en realitat. El final no el dic, perquè ja no tindria gràcia, però podeu imaginar com s'acaba tot...

.

Quadern d'Aram, de Mari Àngels Anglada

2010-01-10T07:45:00.000+01:00

La Mari Àngels Anglada era una escriptora finíssima, de primera qualitat. Hi ha qui pot pensar que Quadern d'Aram és una novel·la juvenil, però jo dic que sí, i també que no, i que, a més, és una novel·la curta preciosa.

L'Aram és armeni, i viu en un moment històric en què ser armeni a Turquia és terrible. Després d'una persecució i d'una massacre ètnica espantosa, els armenis supervivents s'escampen per tot el món i proven de sobreviure com poden. L'Aram explica la seva història en un seguit de llibretes: hi trobem moments difícils i moments tendres. Al capdavall, sovint la vida mostra la seva cara més lletja i més tard ensenya un costat més agradable.

Més informació sobre Quadern d'Aram a Edicions 62.

.

Les tres núvies, de Jan Toorop

2010-01-04T07:40:00.000+01:00

De drie bruiden (Les tres núvies) és un quadre que va pintar Jan Toorop, pintor holandès, el 1893.

Paraules d'Opòton el vell, d'Avel·lí Artís-Gener

2009-12-31T07:40:00.001+01:00

Prodigi de llengua. Fabulació exquisida. Perversió de la història interessantíssima. Novel·la divertida. Protagonista entranyable...

No acabaria de fer frase com les de més amunt. Avel·lí Artís-Gener, el popular Tísner, va fer una obra molt important per a la literatura catalana que no s'ha valorat prou. Cal llegir Paraules d'Opòton el Vell per distreure's i riure, per entretenir-se amb una novel·leta d'aventures amb una llengua ufanosa, generosa de mots i expressions, per pensar amb un rerefons carregat d'ideologia i per establir paral·lelismes amb el món de debò, amb el de cada dia, que prou vegades no acaba de ser satisfactori. A l'hora de l'humor i del joc de paraules Tísner és l'amo, i més quan cal riure's d'un mateix, quan cal riure per no plorar.

Paraules d'Opòton el Vell fa temps que és a la MOLC.

.

Los viajes del buen doctor Can, de Liu E

2009-12-26T07:40:00.000+01:00

La novel·la xinesa va assolir —i, en certa manera, acomplir— una fita història amb la concessió del Nobel a Gao Xingjian. Un escriptor europeu, un francès nascut a la Xina, un occidental que ens relata la història de caminar per la realitat de la seva terra d’origen. Una mica de tot això ho podem trobar en Liu E, tant si parlem dels viatges del bon doctor com de les influències estrangeres que hi ha en la seva obra. Aquesta mena de Zola sinòfon —o, potser amb més raó, li escau la comparació amb Narcís Oller, el geni vertebrador de la novel·la catalana moderna—, treu a escena amb la mateixa facilitat la descripció detallada i emotiva d’una peça musical com la disputa filosòfica que retorna el confucianisme al lloc de la societat que li pertoca.

Los viajes del buen doctor Can és un llibre escrit els primers anys del segle XX, quan l’olla a pressió de la Xina bullia amb força i els canvis es podien captar a l’aire. És un llibre on constantment hi trobem referències a la tradició i a la saviesa ancestral, i especialment als textos literaris que conformen el corpus clàssic de la literatura xinesa. El bon doctor llegeix, comenta i parla sobre un gran nombre d’obres, de les quals és destacable el fet que no n’hi hagi cap que sigui una novel·la. Poesia, assaig, història, filosofia, manuals tècnics: tot això és al cànon xinès. I la novel·la xinesa? Liu E l’estava creant en aquest precís instant, amb Los viajes del buen doctor Can.

El bon doctor Can, medicastre de cossos i ànimes sofrents, atreu els poderosos amb el seu discurs assenyat i raonat. És, a més, un home apassionat que bull d’odi i de ràbia davant de la iniquitat i la ineficàcia de l’administració de l’imperi. Li escauria el paper de guru espiritual si no fos que defuig tots els honors i només accepta, molt de tant en tant, una gratificació que no va més enllà d’un àpat i d’una estona de grata companyia. El periple del personatge s’estén, des de les primeres pàgines, ben bé a dos nivells: un retrat costumista de la Xina del tombant de segle i una crítica ben dosificada dels usos i abusos que hi eren comuns.

Vegeu la pàgina del llibre al web de Càtedra: Los viajes del buen doctor Can (traducció de Gabriel García-Noblejas).

.

Eugénie Grandet, d'Honoré de Balzac

2009-12-21T07:40:00.000+01:00

Balzac és un dels clàssics més clàssics de tota la literatura. Llegir-lo és passar-ho bé, perquè narra el que vol tal com ho vol fer. Escriure sembla fàcil, si el llegeixes. A Eugénie Grandet hi ha tota la grandesa d'un personatge petit que lluita i que sobreviu, i un final que ens hauria de fer plorar si tinguéssim un cor noble i no estiguéssim acostumats al melodrames de cada dia.

És admirable que Balzac tingués ganes d'escriure un seguit d'obres que retratessin les misèries humanes. Si a més hi afegim que va ser justament mentre escrivia aquesta obra que va tenir la idea de fer la Comédie humaine, encara tenim més ganes de continuar explorant l'obra del mestre.

.

Mefisto, de Klaus Mann

2009-12-15T07:40:00.000+01:00

Durant anys va ser una novel·la prohibida, i no pas perquè narra les vicissituds d'un actor per a triomfar socialment en la societat de l'Alemanya nazi, sinó perquè Klaus Mann va traçar el retrat del seu personatge sobre un actor real que va fer un recorregut semblant. Anys després de la publicació, el fill de l'actor que inspira la història va aconseguir que un jutge evités la difusió de l'obra. Afortunadament, al cap d'un temps Mefisto va poder tornar a veure la llum, amb la qual cosa podem tenir a les mans una obra interessant, de bon llegir, que ens ensenya la cara oculta del poder i de l'ambició, i que és un retrat d'un temps i d'un país.

Un actor que fa el paper de diable pot acabar convertint-se en el diable mateix?

A Edicions 62, en traducció de Feliu Formosa: Mefisto.

Viatges i flors, de Mercè Rodoreda

2009-12-11T07:40:00.000+01:00

Mercè Rodoreda, amant de les flors. En aquest recull de viatges a terres ignotes i estranyes i de descripcions de flors imaginades es veu de seguida que la Rodoreda estimava les plantes i les coneixia. Al darrera de cada descripció d'una flor de vegades hi trobem amor, pena, crueltat, tristesa, humor... Cada detall compta, cada espina té la seva raó i cada adjectiu, cada color, té el seu lloc. Una delícia que es pot prendre, si cal, a petites dosis.

A l'editorial LaButxaca: Viatges i flors.

.

Espera la primavera, Bandini, de John Fante

2009-12-05T07:40:00.001+01:00

Descobrir Fante va ser una sort, perquè Fante parla de com de difícil és la vida, de penes i treballs, i de resultats que no arriben i de penes que no es poden evitar.

En Bandini és un pobre home, desafortunat, amb un família carregosa i pocs diners. Quan la desgràcia apareix no ve mai sola: dolor, plors, enganys, patiment... I si hi ha tantes sensacions negatives en aquesta novel·la, com és que quan llegeixo Fante no em trobo un melodrama? Deu ser llegeixo un autor fi, molt fi, empeltat de la millor tradició narrativa nord-americana.

Espera la primavera, Bandini, és de l'any 1938. Per ser la primera obra de l'autor, Déu n'hi do. Sort que, també, és la primera part d'un cicle de llibres amb el mateix protagonista.

El podeu trobar a Anagrama, amb traducció d'Antonio-Prometeo Moya.

.

The Royal Tenenbaums, de Wes Anderson

2009-11-30T07:40:00.005+01:00

M'agraden les pel·lícules de Wes Anderson, que coescriu amb Owen Wilson. Són històries poc convencionals, però estranyament creïbles. Anderson filma amb gràcia, amb plànols fàcilment reconeixibles com l'estil de l'autor, amb seqüències a càmera lenta. Els guions són bons, farcits de personatges intel·ligents i desenganyats, que volen aprofundir en l'autoconeixement.

The Royal Tenenbaums (vés a saber com la van traduir aquí, i a qui li importa) està plena de bons actors (Angelica Huston, Bill Murray, Gene Hackman, Gwyneth Paltrow, Luke Wilson...), que sovint treballen amb Anderson, i té una força narrativa impressionant. Personatges memorables, entranyables i difícils d'oblidar, amb una infància molt exitosa i una adultesa força irregular, que qüestionen el significat tradicional del mot família. Val la pena, de debò.

Pàgina oficial de The Royal Tenenbaums.

.

Bodas de sangre, de Federico García Lorca

2009-11-26T17:40:00.000+01:00

Per llegir García Lorca t'has de carregar d'energia i passió, la mateixa que ell dedicava a escriure i la mateixa que traspua per tots els seus textos. Bodas de sangre n'és un clar exponent: és una història de passions i de rauxes. L'obra la trobo equilibrada: dramàtica, lírica, reveladora, inquietadora, fins i tot patètica, però tot plegat en la mesura justa. L'únic element que no hi sobra és la tragèdia, que plana per la trama des de la primera paraula.

A Cátedra n'han fet, com sempre, una bona edició: Bodas de sangre.

.

Verso, de Manuel Baixauli

2009-11-22T07:40:00.000+01:00

L'home manuscrit em va deixar amb ganes d'investigar més sobre l'obra de Baixauli. Trobo a mà Verso, l'anterior novel·la de l'autor, escrita com el relat d'una experiència artística i misteriosa en un poble amb nom fascinant: Gola de l'Aparició. De seguida veig que gaudeixo molt de l'exercici literari que fa Baixauli, que consisteix en inserir, al mig de la trama, els apunts d'un dietari que l'autor del llibre escriu.

Tot i que no és comparable a L'home manuscrit, aquest Verso conté algunes idees que l'autor després reprèn, amplia i millora, i que sembla que són la seva marca, la seva obsessió. Remarco, també, la llengua emprada, que és viva i molt genuïna.

Un enllaç: Verso.

.

Soldados de Salamina, de Javier Cercas

2009-11-17T07:50:00.000+01:00

El títol promet. Sense saber de què va la història, em trobo un títol sobre una famosíssima batalla de la Grècia clàssica i la vista i el cor se me n'hi van. N'havia sentit a parlar tant, d'aquest llibre, que fins em feia basarda.

Soldados de Salamina combina una recreació d'un moment històric que va tenir lloc en un període molt de moda (és millor que estigui de moda que ben oblidat) amb una historieta lleugera que ajuda a fer fluir la narració. Obro la primera pàgina i hi caic, atrapat, i no me'n puc desfer, i això que parla d'un personatge al qual fàcilment se li podria dir el nom del porc, a priori, sense ni tan sols haver-nos aturat a pensar si li escau o no. A aquest personatge Cercas no li restaura automàticament el prestigi, sinó que te'l presenta de nou perquè el jutgis tu mateix, i et diu que, abans d'etiquetar-lo, escoltis el seu cas i després, lliurement, decideixis què vols fer-ne. Ni apologia ni mala premsa: un exercici d'equidistància, un miratge d'imparcialitat.

.

El bus, de Bronislaw Wojciech Linke

2009-11-13T07:40:00.000+01:00

El bus, del pintor polonès Bronislaw Wojciech Linke (). El podeu veure al Museu Nacional de Varsòvia (Muzeum Narodowe w Warszawie).

Observeu-lo, és impressionant la riquesa de personatges, de fantasmes, de pors...

La carretera, de Cormac McCarthy

2009-11-09T07:50:00.000+01:00

Darrerament se sent parlar sovint de Cormac McCarthy. Aviat s'estrenarà una pel·lícula basada en el llibre que ara comento, La carretera. Es tracta d'una història eixuta que té lloc en un futur que diríem que no és gaire llunyà, i en què la vida humana és incerta i el món està desfet.

Al llarg d'una carretera que no permet fugir d'enlloc hi ha personatges que sobreviuen com poden, amb més pena que glòria, i cada dia és tan trist i tan desesperançador que l'únic que es pot fer és seguir la carretera que no permet fugir d'enlloc. Un tema sec, narrat amb una prosa àrida, que estranyament no cansa ni perd el sentit. A veure com serà la pel·lícula.

.

El viatge de Chihiro, de Hayao Miyazaki

2009-11-04T07:45:00.001+01:00

Ós d'or a Berlín, Òscar a Hollywood i èxit total a Sitges. El viatge de Chihiro és una història amb molta fantasia i molta màgia. Miyazaki ja ens té acostumats a móns imaginaris, on les normes i les regles del joc són diferents i els humans s'hi senten entre meravellats i perduts. La Chihiro fa un viatge iniciàtic, de maduració, plena de troballes aprofitables i de personatges molt peculiars.

És interessant veure la capacitat d'adaptació de la Chihiro: d'entrada és una nena espantada per tot el que veu i no entén, fins que arriba un moment en què decideix acceptar que les normes han canviat i que s'hi ha d'adaptar per sobreviure. I encara més: a part de sobreviure, vol invertir el funcionament d'allò que veu i no li agrada. Chihiro és bondat, Chihiro és coratge.

.

Cròniques de l'ultrason, de JV Foix

2009-10-31T08:14:00.000+01:00

La prosa poètica de JV Foix és delicada com cadascuna de les paraules que ell escull per als seus textos. El surrealisme, la subtilesa, el somni, una llengua meravellosa, tot ho trobem en aquest volum primíssim. Prim però dens, breu però carregat. Precioses Cròniques de l'ultrason.

Com tota la poesia ben feta, la de JV Foix s'ha de llegir en veu alta. Cal adorar els sons, imaginar les imatges i desprendre's una mica de la realitat. A Foix s'hi pot entrar amb dubtes però se'n surt content, flotant en un somni dolç.

.

El festí de Babette, d'Isak Dinesen

2009-10-26T07:15:00.000+01:00

El festí de Babette és una delícia. En un poblet petit, habitat per gent de moral recta i costums austers, s'hi fa lloc la Babette, francesa que fuig de la revolució del seu país. Un inesperat farà que l'artista que Babette amaga a dins surti del tot.

M'interessarà veure com s'ho va fer Gabriel Axel per fer una pel·lícula d'una història que, tot i ser molt bonica, sembla, a priori, una mica prima per a un llargmetratge.

Vegeu-ne la pàgina del llibre a Viena Edicions: El festí de Babette.

.

El Buda dels suburbis, de Hanif Kureishi

2009-10-21T07:35:00.000+02:00

La meva introducció a Kureishi ha estat molt reeixida: El Buda dels suburbis entra amb facilitat, enganxa, expressa molt més del que hi ha escrit i fa gràcia, pena i ràbia a parts iguals. Karim, un adolescent anglès amb aparença hindú i moltes inseguretats s'enfronta a les diferents maneres d'entendre el món de tots els que l'envolten. Tothom el vol influir i ell, com que és jove i es pretén rebel, se'n vol desdir. En la convulsa societat anglesa dels 70, Karim ha de decidir què vol ser, què li agrada, qui és... Ha de decidir massa coses, i això no és mai fàcil.

Es nota que Kureishi també fa cine, perquè des de les primeres pàgines em vaig poder imaginar sense esforç una versió cinematogràfica de la pel·lícula. La versió ja existeix: és una sèrie que va fer la BBC els anys noranta.

.

L'habitació d'algú altre, de Choe Inho

2009-10-16T07:24:00.001+02:00

Estranyesa és el que se sent en llegir el relat de Choe Inho que es titula La habitación de otro. La novel·leta va ser publicada el 1972: en aquella època Corea havia pitjat l’accelerador vers la industrialització, i els canvis socials es succeïen amb tanta celeritat que la literatura forçosament havia de fer un canvi de rumb. Inho ha estat reconegut com un dels màxims exponents de l’avantguarda i de l’experimentació literària coreanes.
La habitación de otro comença amb un home que truca al timbre de casa seva i espera que la seva dona li obri la porta. Com que tarda molt a obrir, ell s’impacienta i començar a picar a la porta i a fer escàndol. Els veïns s’apleguen al replà i li etziben que ell no viu al pis aquell, però l’home treu una clau, obre la porta i es fica a dins. A partir d'aquest moment no hi ha res que no sigui estrany, pertorbador o que provoqui sentiments contraris.

Choe Inho traça, sense cap mena de dubte, una història de l’alienació de l’individu que vessa de sensacions i deixa el lector amb una incertesa flagrant i, per què no, un cert desconhort.

Podeu trobar aquest relat a Kim, Un-Kyung (ed.) Cuentos coreanos del siglo XX. Madrid: Verbum, 2004.

La bestia del corazón, d'Herta Müller

2009-10-09T17:26:00.006+02:00

He tingut la sort de trobar un llibre d'Herta Müller, la darrera guardonada amb el Premi Nobel de Literatura, a la biblioteca del costat de casa. Vaig agafar el llibre, content de poder descobrir tan aviat aquesta autora. Vaig començar a llegir... i sí, noi, cosa bona. Em trobo un llibre dur, tan de temàtica com d'estil, on de vegades els paràgrafs semblen bufetades, i entenc que el jurat en destaqui que "descriu el paisatge dels desposseïts".

La bestia del corazón m'atrapa, i de vegades fa mal. Viure sota un règim brutal, controlador, ofega ments i esperits i escanya les vides. El llibre tracta del viure i del no viure, i de com les persones "es converteixen en un error per a sí mateixes".

.

El baró rampant, d'Italo Calvino

2009-10-08T07:20:00.001+02:00

Part de la trilogia Els nostres avantpassats, Italo Calvino traça la història d'un jove baró, Cosimo di Rondò, que un dia puja a un arbre i decideix no baixar-ne mai més. Les conseqüències de tot plegat són divertides i estranyes, però no del tot inversemblants. Té gràcia veure com Calvino descriu diversos episodis de la vida del baró que viu abraçat als troncs en època de canvis socials.

El baró rampant és l'excusa de Calvino per parlar de la societat, dels costums imposats i de la possibilitat de trencar-los i viure lliurement.

.

Rebecca, d'Alfred Hitchcock

2009-10-04T09:13:00.000+02:00

Daphne du Maurier publicava Rebecca el 1938, i dos anys més tard Hitchcock en feia la versió cinematogràfica. El llibre havia tingut èxit i la història, amb aquella atmosfera inquietant i majestuosa, era ideal perquè el director en fes una pel·lícula. El resultat del director va ser esplèndid: Oscar a la millor pel·lícula i a la millor fotografia, merescudíssims. La feina dels actors, Joan Fontaine, Laurence Olivier i Judith Anderson, és impecable.

Així, doncs, després de veure la pel·lícula puc entendre que eclipsés el llibre, però no puc estar de dir-me que ha estat un injust favor a la novel·la de du Maurier. Obra mestra adaptada al cinema amb el resultat d'una obra mestra, escollir-ne una de les dos seria difícil. Guanyaria el llibre, suposo.

Fitxa a imdb: Rebecca.

.

Vals, de Francesc Trabal

2009-09-27T08:11:00.001+02:00

La força de Trabal, sabadellenc de soca-rel, és immensa, i es nota en totes les seves obres. Vals narra la història d'en Zeni, un noi de casa bona que viu la vida tan bé com pot, entre afliccions amoroses, incapacitat de compromís i divertiments amb noies diverses. Vals és el títol ideal, perquè d'un vals neix la història i amb un vals s'acaba, i perquè la novel·la té la cadència d'un vals que s'accelera, una mica com la cançó Une valse à mille temps, de Brel...

A Trabal se li critica que no sap acabar les obres, que sempre surt amb un estirabot i que la història es resol de qualsevol manera. Sense aquest estirabot, però, hi hauria una història tan ben traçada? Sempre he sospitat que Trabal, que escrivia amb tanta gràcia, bastia una trama exquisida només pel plaer d'acabar-la com li vingués de gust. Quin un, a l'hora de fer poca-soltades!

.

La clau, de Junichiro Tanizaki

2009-09-17T20:15:00.003+02:00

La clau és una història feta de la confrontació de dos diaris personals d’un marit i una muller. En grans termes, és la radiografia compartida d’un matrimoni tocat de mort, sumit en l’avorriment i en la decadència dels sentiments. A la primera línia entrada del diari, escrita per l’home, sabem que la vida sexual de la parella mai no ha gaudit de bona salut i que els gustos sexuals d’un i de l’altra difereixen molt: ell, fetitxista i admirador fervent del cos de la seva muller; ella, dona amb mentalitat tradicional i poc innovadora que té un desig difícil d’apaivagar.

“Ella és furtiva de mena i té una especial debilitat pels secrets”. Amb aquesta frase, repetida diverses vegades al llarg de la novel·leta (curta en extensió, no pas en mèrits), intuïm que l’home escriu al diari allò que no gosa dir a la seva dona. Ho escriu perquè sigui llegit: aquesta és una de les claus per a interpretar els diaris de tots dos. Tot i que un i altre repeteixen que no miren mai el que escriu l’altre, sabem que la única comunicació veritable entre ambdós és la d’uns diaris que, en teoria, no llegeixen. El joc aquest, el d’escriure per no dir i el de fer veure que no se sap el que sí que se sap, és el motor que impulsa els personatges a l’acció, a tirar endavant i a mirar d’obtenir cadascun allò que vol.

Obra mestra de Tanizaki, amb una traducció excel·lent de l'Albert Nolla.

.

Nocilla dream, d'Agustín Fernández Mallo

2009-09-14T08:35:00.002+02:00

L'Agustín Fernández Mallo és físic. Treballa amb radiacions nuclears. A més, ha escrit Nocilla dream, part d'un projecte més extens, fet de relats esparsos units per un rerefons comú: un àlber que creix, solitari, al costat de la carretera més solitària dels EUA. Entre les històries hi trobem altres textos, alguns dels quals són reflexions de l'autor mateix i d'altres són fragments i cites d'altres autors.

Crec que puc definir el llibre com narrativa sense manies: Fernández Mallo no té manies a l'hora d'incorporar definicions tècniques entre dos relats, no té manies a l'hora de tractar malament els seus personatges (com si no pogués evitar empènyer-los cap al punt gris i fatídic que tot personatge té), no té manies a l'hora de barrejar relat, filosofia, ciència, tecnologia, art i reflexió. Mentre el llegia, he notat que el llibre m'ha obert una porta de la ment: no sé cap on, però sé que obrir portes és bo. Val la pena provar-lo, encara que sigui per fer un tast d'alguna cosa diferent, estranyament rodona, que no sé si es pot dir novel·la, i que no sé si pot es pot dir de cap altra manera.

Vegeu la pàgina de l'editorial que va tenir l'encert de publicar l'obra: Nocilla dream a Candaya.

.

Camí de sirga, de Jesús Moncada

2009-09-10T08:28:00.001+02:00

Hi ha llibres excepcionals, plens de personatges ben delimitats, que amb les seves manies i obsessions ens fan companyia al llarg de pàgines. Aquest és el cas de Camí de sirga, que explica un període de la història del vell poble de Mequinensa. És el típic cicle del poble que va creixent, que arriba al punt àlgid de la riquesa, que passa per crisis econòmiques i socials com la Guerra Civil, i que finalment desapareix sota les aigües d'un embassament. Jesús Moncada ens parla d'obrers, d'amos, de senyors, de poetes... En definitiva, es tracta d'un llibre monumental, molt plaent, que a poc a poc va convertint-se en un clàssic.

.

La tomba de les llumenetes, d'Akiyuki Nosaka

2009-09-04T07:00:00.001+02:00

Si a partir d'una història trista, que fa molta pena, se n'escriuen centenars de pàgines, es crea un melodrama. Si amb aquesta mateixa història s'omplen encara no 90 pàgines, i no s'hi posa ni s'hi treu res que no sigui essencial, tenim un relat colpidor, interessant. La tomba de les llumenetes és d'aquest segon grup. Tracta, simplement, literalment, d'un nen que passa penúries i gana, molta gana, i d'allò que ara en diuen danys col·laterals.

Vegeu-ne el resum a la pàgina de Quaderns Crema: La tomba de les llumenetes.

Ciutat: Copenhaguen

2009-09-03T07:05:00.000+02:00

Dinamarca és com un conte d'Andersen: reis, reines, palaus, fred, sirenes, llacs, illes... Copenhaguen és la joia de la corona. Si el món es reduís als països nòrdics, Copenhaguen en seria la capital. És la ciutat de la llum, la ciutat on pots posar-te moreno al març. Copenhaguen t'agrairà que agafis la bici i que hi donis un tomb, o que passegis amunt i avall. Vol que vagis a la Ny Carlsberg Glyptotek a veure escultures finíssimes (com Paradís perdut, de Jean Gautherin: admirable) i que et sadollis d'esperit hippie a la ciutat lliure de Christiania (que té bandera pròpia). Has de menjar un pølser o dos a Nyhavn, o tastar un smørrebrød. La Sireneta mira, una mica allunyada del centre, els molins de vent que hi ha a l'estret de l'Oresund, que separa Dinamarca de Suècia.

Copenhaguen és vida, és aigua, són palaus, són cases, són salsitxes, arengades, corones daneses...

L'home manuscrit, de Manuel Baixauli

2009-08-31T10:36:00.002+02:00

Tinc a les mans una faula sobre la literatura, l'escriptura, els personatges, les històries... I també sobre les inconveniències de la peresa, la fama, la vida, els diners...

L'home manuscrit té molts rerefons i aconsegueix despertar lectures a diversos nivells. La dicotomia entre realitat (confosa amb societat) i somni (confosa amb individualitat) hi és present tothora i estripa benes del ulls, sacseja mites i esberla preconcepcions. Sens dubte, cal rellegir-la, i cal llegir més obres de Manuel Baixauli.

Aquesta és la pàgina que Proa dedica a la novel·la, que ocupa un lloc digníssim a la magnífica col·lecció A tot vent: L'home manuscrit.

.

Adam Green, un bon noi

2009-08-30T18:00:00.001+02:00

Adam Green té una veu excepcional, i la fa servir per cantar melodies senzilles que entren molt bé. Crea cançons curtes, amb ritme, classificables sota etiquetes imaginatives com ara pop-folk indie, però que, sobretot, són molt personals. I què us diré de les lletres... Hi barreja imaginació, surrealisme, rimes increïbles però factibles i una mica de mala llet. Si en veieu fotos, veureu que fa cara de bon noi, però no me'n refiaria del tot... Perquè mira que n'arriba a dir de grosses, a les cançons! Desgrano el rosari de les meves preferides: Bluebirds, Carolina, Emily, Jessice, Hard to be a girl, Teddy boys, We're not supposed to be lovers, Bunnyranch, Frozen in time, Morning after midnight...

Vegeu-ne la pàgina oficial: Adam Green

"Your love-life precedes you,
your son-in-law feeds you
injections of cortisone"

.

Après moi, le déluge, de Lluïsa Cunillé

2009-08-07T11:17:00.000+02:00

Molt sovint la brevetat, en teatre, és un virtut. La Lluïsa Cunillé devia saber-ho quan va fer una obra breu, despullada, ambientada a la capital d'allò que un dia va ser el Zaire i que ara no és més que un territori pobre, desolat, assentat sobre un subsòl riquíssim en diamants i coltan. Après de moi, le déluge és un diàleg senzill entre dues persones, tallant com un matxet, i que deixa ferida.

Vegeu la fitxa de l'autora a Lletra: Lluïsa Cunillé.

.

Una història somiada, d'Arthur Schnitzler

2009-08-05T13:54:00.002+02:00

Arthur Schnitzler, renovador de la literatura en alemany, és molt conegut pel seu teatre, que a l'època va tenir molt d'èxit. Les seves novel·les, sovint curtes, també tenen coses destacables, com és el cas d'Una història somiada, que és un relat trepidant, amb molt bon ritme narratiu, sobre el frenesí d'una nit. Es tracta d'una altra joia que els Quaderns Crema ens han dut amb la col·lecció Mínima Minor. La traducció, d'Anna Soler, és impecable.

Vegeu la web de l'editorial.

"Ja sé que és perillós... Potser és això precisament el que m'atreu"

.

Los detectives salvajes, de Roberto Bolaño

2009-07-31T21:45:00.003+02:00

Avui toca un dels descobriments més grats dels darrers temps. Després de sentir a parlar per tot arreu de 2666, l'obra imponent i llarguíssima de Roberto Bolaño, xilè de naixement que va viure molt temps a casa nostra, vaig pensar que calia tastar-lo. I com que les causalitats de vegades són precioses, quan vaig anar a comprar-me 2666 a la llibreria no el tenien, i em vaig conformar amb Los detectives salvajes, que deien que era molt bona. Coi, si ho és! Quin gaudi de cadascuna de les pàgines, que no són pas poques.

Vegeu la fitxa del llibre a Anagrama: http://www.anagrama-ed.es/titulo/CM_232

.

Patrick Wolf, l'inefable

2009-07-30T17:54:00.005+02:00

Avui parlo d'un dels artistes més interessants i més estrafolaris que hi ha. Patrick Wolf és anglès, ha estudiat violí la meitat de la seva vida i coneix molt la música. És jove (nascut el 1983), toca molts instruments i, a més de vestir ben estrafolàriament i de reinventar-se a cada disc, compon cançons boníssimes que, sovint, van més enllà de la música normaleta a la qual estem acostumats. Pot fer peces sublims (The libertine), optimistes (Magic position), divertides (Get lost), fosques (Tristan), sinistres (Vulture), inquietants (The childcatcher), himnes (Who will?), balades (Enchanted)...

Tanmateix, no ens enganyem: costa una mica entrar dins de la música d'en Patrick, però val la pena la mica d'esforç. Jo ho veig clar: a l'hora de fer música, ell sí que hi veu clar!

Vegeu la seva web oficial: http://patrickwolf.com/
Vegeu el seu myspace: http://www.myspace.com/officialpatrickwolf

"Sorrow by name, and sorrow by nature..."

La confessió o l'esca del pecat, de Palau i Fabre

2009-07-27T17:08:00.007+02:00

Es tracta d'un caprici verd de Palau i Fabre, un cant exaltat de passió i luxúria, marranot i líric a parts iguals. Es llegeix de seguida, amb delit, i com que és una obra de teatre tan curteta (d'un sol acte), et queden ganes de continuar llegint un cop l'has acabat. En definitiva, anima qualsevol tarda.

Vegeu la fitxa del llibre: La confessió o l'esca del pecat

Rebecca, de Daphne du Maurier

2009-07-25T21:18:00.006+02:00

No em cau de les mans, perquè em té ben enganxat, l'obra mestra de Daphne du Maurier. Si comenceu a llegir Rebecca, amb deu pàgines en tindreu prou per saber per què Hitchcock no va poder resistir-se a fer la versió cinematogràfica de l'obra. La llàstima és que la pel·lícula, de la qual parlaré algun dia, hagi eclipsat la novel·la original.

Llegeixo la traducció que n'ha fet Marta Pera per a Edicions 62, i estic content, molt content, de trobar-m'hi a gust i poder llegir tranquil sense haver de patir per errors de traducció.

Vegeu-ne la fitxa de l'editorial: Rebecca

"Aquesta nit he somiat que tornava a Manderley"

Manel - Els millors professors europeus

2009-07-24T19:19:00.014+02:00

Encento aquest blog amb bona música de fons: sonen els Manel, aquest quatre xicots senzills, amb pinta de ser una mica deixats (ja em perdonaran!), que han fet un grapat de cançons que entren molt i molt bé. El disc es diu Els millors professors europeus, però no crec que es refereixin al personal docent de les nostres universitats, sinó a algú amb feines i capacitats més normaletes, més humanes, com algú que sap embolicar un paquetet amb llaços vistosos o que sap fer el nus de la corbata. Els que sapigueu qui són Manel ja sabreu què vull dir.

Escolteu-los a: http://www.myspace.com/gatmanel

"Tu i jo asseguts a la barra d'un bar, sona bona música i som davant del mar"