divendres, 19 de novembre de 2010

Sense destí, d'Imre Kertész

Que la guerra trenca les vides de les persones que la pateixen prou que ho sabem. Que la Segona Guerra Mundial va ser temible, també. I també tot l'odi i tota la rapinya associada a la persecució dels jueus, tant els alemanys com els d'altres nacions, sobretot d'Europa de l'Est, que van caure a les mans directes de l'Alemanya nazi o bé van tenir governs titella de perfil filonazi. Hongria és un d'aquests últims casos.

Kertész, a Sense destí, ens explica la història d'un noi hongarès que és internat en un camp de concentració, i que hi sobreviu, i que al final torna a casa seva, a Budapest. Ara recordo les paraules de l'autor que, al llibre Liquidació, posa en boca del protagonista, incapaç de parlar de la seva experiència al camp d'extermini perquè parlar de sobreviure en un camp de concentració és parlar d'una excepció, perquè el normal era no sortir-se'n. Se'm fa estrany pensar que el normal sigui morir i que viure sigui tan rar que parlar-ne sembli de mal gust... En tot cas, val la pena gaudir de Sense destí. Dur, intens i càlid, perquè malgrat que l'experiència sigui forta, Kertész no hi posa melodrama, ho explica amb una tranquil·litat i una proximitat perfectes per no espatllar la novel·la amb sentimentalismes o dramatismes absurds.

La pàgina que Quaderns Crema dedica al llibre és aquesta: Sense destí, traducció d'Eloi Castelló.

.