dijous, 17 de setembre de 2009

La clau, de Junichiro Tanizaki

La clau és una història feta de la confrontació de dos diaris personals d’un marit i una muller. En grans termes, és la radiografia compartida d’un matrimoni tocat de mort, sumit en l’avorriment i en la decadència dels sentiments. A la primera línia entrada del diari, escrita per l’home, sabem que la vida sexual de la parella mai no ha gaudit de bona salut i que els gustos sexuals d’un i de l’altra difereixen molt: ell, fetitxista i admirador fervent del cos de la seva muller; ella, dona amb mentalitat tradicional i poc innovadora que té un desig difícil d’apaivagar.

“Ella és furtiva de mena i té una especial debilitat pels secrets”. Amb aquesta frase, repetida diverses vegades al llarg de la novel·leta (curta en extensió, no pas en mèrits), intuïm que l’home escriu al diari allò que no gosa dir a la seva dona. Ho escriu perquè sigui llegit: aquesta és una de les claus per a interpretar els diaris de tots dos. Tot i que un i altre repeteixen que no miren mai el que escriu l’altre, sabem que la única comunicació veritable entre ambdós és la d’uns diaris que, en teoria, no llegeixen. El joc aquest, el d’escriure per no dir i el de fer veure que no se sap el que sí que se sap, és el motor que impulsa els personatges a l’acció, a tirar endavant i a mirar d’obtenir cadascun allò que vol.

Obra mestra de Tanizaki, amb una traducció excel·lent de l'Albert Nolla.

.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada