L'Agustín Fernández Mallo és físic. Treballa amb radiacions nuclears. A més, ha escrit Nocilla dream, part d'un projecte més extens, fet de relats esparsos units per un rerefons comú: un àlber que creix, solitari, al costat de la carretera més solitària dels EUA. Entre les històries hi trobem altres textos, alguns dels quals són reflexions de l'autor mateix i d'altres són fragments i cites d'altres autors.
Crec que puc definir el llibre com narrativa sense manies: Fernández Mallo no té manies a l'hora d'incorporar definicions tècniques entre dos relats, no té manies a l'hora de tractar malament els seus personatges (com si no pogués evitar empènyer-los cap al punt gris i fatídic que tot personatge té), no té manies a l'hora de barrejar relat, filosofia, ciència, tecnologia, art i reflexió. Mentre el llegia, he notat que el llibre m'ha obert una porta de la ment: no sé cap on, però sé que obrir portes és bo. Val la pena provar-lo, encara que sigui per fer un tast d'alguna cosa diferent, estranyament rodona, que no sé si es pot dir novel·la, i que no sé si pot es pot dir de cap altra manera.
Vegeu la pàgina de l'editorial que va tenir l'encert de publicar l'obra: Nocilla dream a Candaya.
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada