The Royal Tenenbaums, de Wes Anderson

M'agraden les pel·lícules de Wes Anderson, que coescriu amb Owen Wilson. Són històries poc convencionals, però estranyament creïbles. Anderson filma amb gràcia, amb plànols fàcilment reconeixibles com l'estil de l'autor, amb seqüències a càmera lenta. Els guions són bons, farcits de personatges intel·ligents i desenganyats, que volen aprofundir en l'autoconeixement.

The Royal Tenenbaums (vés a saber com la van traduir aquí, i a qui li importa) està plena de bons actors (Angelica Huston, Bill Murray, Gene Hackman, Gwyneth Paltrow, Luke Wilson...), que sovint treballen amb Anderson, i té una força narrativa impressionant. Personatges memorables, entranyables i difícils d'oblidar, amb una infància molt exitosa i una adultesa força irregular, que qüestionen el significat tradicional del mot família. Val la pena, de debò.

Pàgina oficial de The Royal Tenenbaums.

.

Bodas de sangre, de Federico García Lorca

Per llegir García Lorca t'has de carregar d'energia i passió, la mateixa que ell dedicava a escriure i la mateixa que traspua per tots els seus textos. Bodas de sangre n'és un clar exponent: és una història de passions i de rauxes. L'obra la trobo equilibrada: dramàtica, lírica, reveladora, inquietadora, fins i tot patètica, però tot plegat en la mesura justa. L'únic element que no hi sobra és la tragèdia, que plana per la trama des de la primera paraula.

A Cátedra n'han fet, com sempre, una bona edició: Bodas de sangre.

.

Verso, de Manuel Baixauli

L'home manuscrit em va deixar amb ganes d'investigar més sobre l'obra de Baixauli. Trobo a mà Verso, l'anterior novel·la de l'autor, escrita com el relat d'una experiència artística i misteriosa en un poble amb nom fascinant: Gola de l'Aparició. De seguida veig que gaudeixo molt de l'exercici literari que fa Baixauli, que consisteix en inserir, al mig de la trama, els apunts d'un dietari que l'autor del llibre escriu.

Tot i que no és comparable a L'home manuscrit, aquest Verso conté algunes idees que l'autor després reprèn, amplia i millora, i que sembla que són la seva marca, la seva obsessió. Remarco, també, la llengua emprada, que és viva i molt genuïna.

Un enllaç: Verso.

.

Soldados de Salamina, de Javier Cercas

El títol promet. Sense saber de què va la història, em trobo un títol sobre una famosíssima batalla de la Grècia clàssica i la vista i el cor se me n'hi van. N'havia sentit a parlar tant, d'aquest llibre, que fins em feia basarda.

Soldados de Salamina combina una recreació d'un moment històric que va tenir lloc en un període molt de moda (és millor que estigui de moda que ben oblidat) amb una historieta lleugera que ajuda a fer fluir la narració. Obro la primera pàgina i hi caic, atrapat, i no me'n puc desfer, i això que parla d'un personatge al qual fàcilment se li podria dir el nom del porc, a priori, sense ni tan sols haver-nos aturat a pensar si li escau o no. A aquest personatge Cercas no li restaura automàticament el prestigi, sinó que te'l presenta de nou perquè el jutgis tu mateix, i et diu que, abans d'etiquetar-lo, escoltis el seu cas i després, lliurement, decideixis què vols fer-ne. Ni apologia ni mala premsa: un exercici d'equidistància, un miratge d'imparcialitat.

.

El bus, de Bronislaw Wojciech Linke

El bus, del pintor polonès Bronislaw Wojciech Linke (). El podeu veure al Museu Nacional de Varsòvia (Muzeum Narodowe w Warszawie).

Observeu-lo, és impressionant la riquesa de personatges, de fantasmes, de pors...

La carretera, de Cormac McCarthy

Darrerament se sent parlar sovint de Cormac McCarthy. Aviat s'estrenarà una pel·lícula basada en el llibre que ara comento, La carretera. Es tracta d'una història eixuta que té lloc en un futur que diríem que no és gaire llunyà, i en què la vida humana és incerta i el món està desfet.

Al llarg d'una carretera que no permet fugir d'enlloc hi ha personatges que sobreviuen com poden, amb més pena que glòria, i cada dia és tan trist i tan desesperançador que l'únic que es pot fer és seguir la carretera que no permet fugir d'enlloc. Un tema sec, narrat amb una prosa àrida, que estranyament no cansa ni perd el sentit. A veure com serà la pel·lícula.

.

El viatge de Chihiro, de Hayao Miyazaki

Ós d'or a Berlín, Òscar a Hollywood i èxit total a Sitges. El viatge de Chihiro és una història amb molta fantasia i molta màgia. Miyazaki ja ens té acostumats a móns imaginaris, on les normes i les regles del joc són diferents i els humans s'hi senten entre meravellats i perduts. La Chihiro fa un viatge iniciàtic, de maduració, plena de troballes aprofitables i de personatges molt peculiars.

És interessant veure la capacitat d'adaptació de la Chihiro: d'entrada és una nena espantada per tot el que veu i no entén, fins que arriba un moment en què decideix acceptar que les normes han canviat i que s'hi ha d'adaptar per sobreviure. I encara més: a part de sobreviure, vol invertir el funcionament d'allò que veu i no li agrada. Chihiro és bondat, Chihiro és coratge.

.