dimarts, 19 de gener de 2010

De què parlem quan parlem de l'amor?, de Raymond Carver

D'entrada he de dir que el títol del llibre m'encanta. De què parlem quan parlem de l'amor? és un gran sintagma, tan fàcil i bonic com enganyós: Raymond Carver no explica històries d'amor, només retrar gent des de fora. D'en Carver en diuen que és el pare del realisme brut, d'aquesta manera de narrar freda, en què l'autor presenta els personatges amb molta distància, com si en fes una autòpsia. No hi ha sentiments ni res, la buidor és a tot arreu. I quina gràcia té tanta brutícia, tant buidor? Una de molt gran: el lector ha d'acabar de compondre el flux narratiu, ha d'omplir el buit a partir dels indicis exposats. Una de molt millor, encara: que des de la primera línia saps com és cada personatge del relat, i això destrempa i reconforta a parts iguals. Bé, reconfortaria si les històries de Carver no estiguessin plenes (o buides, qui sap) d'una gelor de sentiments molt grisa i molt interessant.

Hi ha traducció catalana de Dolors Udina.
.

3 comentaris:

  1. Deu ser un tòpic sobre Carver, però la capacitat que té de dir moltíssim amb el menor nombre de paraules possible és extraordinària. La seva poesia és un exemple de síntesi encara més revelador que la seva prosa.
    Salutacions.

    ResponElimina
  2. No conec la poesi de Carver, però si encara és més sintètica que la prosa, vull veure-ho! Gràcies per la recomanació!

    ResponElimina
  3. Vau veure la notícia de les cullerades que fotia l'editor de Carver i la posterior polèmica sobre el seu minimalisme? Un link a tall d'exemple:
    http://www.lavanguardia.es/cultura/noticias/20090330/53670725778/anagrama-publicara-los-textos-restaurados-de-raymond-carver-sin-los-cortes-de-gordon-lish.html

    ResponElimina