dijous, 14 de gener de 2010

Il Trovatore, de Verdi

Dies enrere vaig veure Il Trovatore al Liceu. Escenografia mínima, escenari despullat, vestuari discret. Sobrietat absoluta. Veus estupendes. Aprofito l'avinentesa per parlar d'aquesta òpera de Verdi, una de les més populars de l'autor.

La història és complicada i, per què no dir-ho, rebuscada. Una gitana vol raptar un nen però l'atrapen i la cremen; la filla de la gitana es venja dels assassins de la seva mare i els roba el fill per cremar-lo viu, però s'equivoca i crema el seu propi fill i salva el fill dels assassins, però no els el torna, sinó que el cria fins que es fa gran i llavors el fill robat per la gitana es bat amb el seu germà carnal tant per idees polítiques com per l'amor d'una noia. M'agrada explicar-ho en una sola línia, tot seguit, perquè tot sembla molt més confús del que és en realitat. El final no el dic, perquè ja no tindria gràcia, però podeu imaginar com s'acaba tot...

.

2 comentaris:

  1. Jo no sóc gaire amant de l'òpera, però crec que "Il trovatore" em persegueix: mitja família meva el va anar a veure, en vam regalar entrades a una amiga que no havia estat mai al Liceu, en un sopar amb amics vaig saber que molts d'ells (que mai no van a l'òpera) també hi anaven, buscant regals de nadal em vaig trobar una dependente d'una botiga que l'anava canturrejant. I ara aquest post. Tinc por.

    ResponElimina
  2. Caro David,
    declaro que no tinc res a veure amb la teva família, ni amb l'amiga, ni amb el dependent cantussejador. Suposo que el fet que fes 17 anys que al liceu no feien Il Trovatore ha suscitat molta expectació.
    Per cert, pensa que la por sempre ha empès els homes a evolucionar!

    ResponElimina