Unitats de xoc, de Pere Calders

L'exercici literari de Pere Calders, cartògraf al servei de l'exèrcit de la República durant la Guerra Civil espanyola, és un relat imprescindible per conèixer de primera mà, i al detall, com s'organitza una guerra.

A banda de l'interès d'allò que ens explica, el millor de tot és la mirada de Calders sobre les coses, les persones i les situacions: ens parla del front, de la rereguarda, dels civils que intenten fer vida normal tot i la guerra, de situacions de risc i de la vida ordinària del soldats. Parla de tot i no cau, gens ni mica, en un llenguatge grandiloqüent ni projecta sobre tot allò de què parla cap filtre augmentatiu que s'aprofiti de la duresa de les situacions per a caure en dramatismes erms. Calders en parla amb senzillesa, fins i tot quan s'abandona (només durant tres o quatre línies aquí i allà, no us penseu) a l'èpica dels ideals defensats, com de fet haurien de ser els testimoniatges d'una experiència viscuda, i més en els casos en què allò que es narra ja és prou clar, o trist, o brut, o intens, perquè calgui augmentar-ho artificiosament. El que sí que hi ha, i s'agraeix moltíssim, és l'afegitó de minúscules dosis d'humor i de cinisme, pròpies d'un autor que no pot estar-se de barrejar un pensament o una paraula que trenquin el dramatisme i duen un somriure sorneguer al lector.

Calders és gran, molt gran!

La primera edició, de la mà de la Institució de les Lletres Catalanes, va aparèixer el 1938, en ple conflicte. La Magrana l'ha editat de nou, amb pròleg de Carles Riba.

Vulcano, de Max Besora

Agafes el llibret petit, vermell, manejable, ben fet, amb el llom negre i les lletres vermelles, i la portada vermella amb les lletres negres, i llegeixes el títol (Vulcano) i gairebé ja saps que hi tens dinamita, a les mans.

En Max Besora escriu amb dinamita. O, si més no, en posa una mica aquí i una mica allà: a l'ortografia, a la sintaxi, al ritme narratiu, a la historieta. Tot al llibre es remou i et remou, amb una estranya sensació entre lírica i apocalíptica, entre les al·lucinacions d'èxtasi de Santa Teresa de Jesús i l'Evangeli de Sant Joan. I et trobes que entre sotrac i sotrac el llibre expulsa material piroclàstic d'aquell tan incendiari: alguna idea estel·lar, alguna frase potentíssima, alguna veritat estripada, alguna bajanada superba. T'hi diverteixes, i com que el llibre és tan manejable, te'l poleixes en un moment.

Algun altre dia ja parlarem d'en Lowry, que també s'ho mereix.

La pàgina de LaBreu Edicions sobre el llibre: Vulcano, de Max Besora.

.

Crist de 200.000 braços, d'Agustí Bartra

Tota la poesia del món no podia descriure directament un món de misèria, embrutit i fet de gent mig viva. Agustí Bartra fa servir tota la poesia del món i descriu un fragment d'un dels camp de concentració que les autoritats franceses van muntar al sud de França per als exiliats catalans i espanyols que fugien de les tropes feixistes que estaven a punt de guanyar la Guerra Civil.

Les descripcions del camp són escasses i, en tot cas, molt sòbries, però el lector sap que és un espai miserable. Com s'ho fa, Bartra? Explica fragments de la vida diària d'un grupet de refugiats i els enllaça amb records d'aquests mateixos refugiats, amb trossets de la vida que van deixar enrere. Aquest contrast de l'ara i l'abans, tot i que no està explicat amb un to dramàtic, es percep molt vivament, amb tota la cruesa. Bartra articula un text de contingut molt profund i emotiu a partir d'històries petites i de fragments que predisposen la ment per entendre com van anar les coses sense haver d'explicar-ho gaire. Sense dubte, una de les grandeses del llibre. L'altra, indubtable, és la llengua del poeta i l'encert del to de cada frase, de vegades més senzill i de vegades molt evocador.

Crist de 200.000 braços és un llibre molt lúcid, imprescindible en la història de la literatura catalana.

.

Jónsi, la sensibilitat islandesa

Islàndia exporta, entre moltes altres coses, música. Björk o Sígur Ros en són un parell d'exemples clars, i justament d'aquesta última formació en neixen altres propostes musicals de membres del grup. Vull parlar-vos d'en Jónsi, el cantant del grup.

Nano d'una sensibilitat extrema, capaç d'interpretar amb un falset agudíssim i alhora càlid un grapat de melodies de vegades infantils, de vegades naïf, i de vegades més poètiques... En anglès o islandès, o en una llengua pròpia inventada, en Jónsi sempre té un matís adient o una angulació de la veu a punt per reblar el clau. Té un sol disc, de moment, si bé corren per Internet algunes versions que ha fet de cançons d'altres artistes. A més, vull destacar la petita participació a la pel·lícula How to train your dragon, amb una cançó molt vital, Sticks & Stones.

Us deixo una cançó seva que no em canso mai de sentir, anomenada Kolniður:

I un enllaç al seu web oficial.

.

Sense destí, d'Imre Kertész

Que la guerra trenca les vides de les persones que la pateixen prou que ho sabem. Que la Segona Guerra Mundial va ser temible, també. I també tot l'odi i tota la rapinya associada a la persecució dels jueus, tant els alemanys com els d'altres nacions, sobretot d'Europa de l'Est, que van caure a les mans directes de l'Alemanya nazi o bé van tenir governs titella de perfil filonazi. Hongria és un d'aquests últims casos.

Kertész, a Sense destí, ens explica la història d'un noi hongarès que és internat en un camp de concentració, i que hi sobreviu, i que al final torna a casa seva, a Budapest. Ara recordo les paraules de l'autor que, al llibre Liquidació, posa en boca del protagonista, incapaç de parlar de la seva experiència al camp d'extermini perquè parlar de sobreviure en un camp de concentració és parlar d'una excepció, perquè el normal era no sortir-se'n. Se'm fa estrany pensar que el normal sigui morir i que viure sigui tan rar que parlar-ne sembli de mal gust... En tot cas, val la pena gaudir de Sense destí. Dur, intens i càlid, perquè malgrat que l'experiència sigui forta, Kertész no hi posa melodrama, ho explica amb una tranquil·litat i una proximitat perfectes per no espatllar la novel·la amb sentimentalismes o dramatismes absurds.

La pàgina que Quaderns Crema dedica al llibre és aquesta: Sense destí, traducció d'Eloi Castelló.

.