Antígona, de Salvador Espriu

M'afegeixo, humilment, a l'homenatge a Salvador Espriu, un altre gran poeta en un país petit.

Antígona no és només una recreació de l'obra clàssica de Sòfocles. Hem de pensar que Espriu, tot i publicar l'obra el 1955, l'havia escrit el 1939, després de la pèrdua de la Guerra Civil i de la mort del seu pare i del seu estimat Bartomeu Rosselló-Pòrcel. El relat de vencedors i vençuts de la jove Antígona és, més que mai, vigent en la pell de l'autor, com la tristesa i el dolor. Les súpliques d'Antígona poden ser un plany col·lectiu, però són, sobretot, el lament del poeta, que demana una possibilitat de redempció. I tot això escrit amb una llengua plena, elegant, sòbria, la llengua dels grans poetes, la llengua perseguida, la llengua difamada, la llengua dels vençuts.

.

Bodas de sangre, de Federico García Lorca

Per llegir García Lorca t'has de carregar d'energia i passió, la mateixa que ell dedicava a escriure i la mateixa que traspua per tots els seus textos. Bodas de sangre n'és un clar exponent: és una història de passions i de rauxes. L'obra la trobo equilibrada: dramàtica, lírica, reveladora, inquietadora, fins i tot patètica, però tot plegat en la mesura justa. L'únic element que no hi sobra és la tragèdia, que plana per la trama des de la primera paraula.

A Cátedra n'han fet, com sempre, una bona edició: Bodas de sangre.

.

Après moi, le déluge, de Lluïsa Cunillé

Molt sovint la brevetat, en teatre, és un virtut. La Lluïsa Cunillé devia saber-ho quan va fer una obra breu, despullada, ambientada a la capital d'allò que un dia va ser el Zaire i que ara no és més que un territori pobre, desolat, assentat sobre un subsòl riquíssim en diamants i coltan. Après de moi, le déluge és un diàleg senzill entre dues persones, tallant com un matxet, i que deixa ferida.

Vegeu la fitxa de l'autora a Lletra: Lluïsa Cunillé.

.

La confessió o l'esca del pecat, de Palau i Fabre

Es tracta d'un caprici verd de Palau i Fabre, un cant exaltat de passió i luxúria, marranot i líric a parts iguals. Es llegeix de seguida, amb delit, i com que és una obra de teatre tan curteta (d'un sol acte), et queden ganes de continuar llegint un cop l'has acabat. En definitiva, anima qualsevol tarda.

Vegeu la fitxa del llibre: La confessió o l'esca del pecat