Crist de 200.000 braços, d'Agustí Bartra

Tota la poesia del món no podia descriure directament un món de misèria, embrutit i fet de gent mig viva. Agustí Bartra fa servir tota la poesia del món i descriu un fragment d'un dels camp de concentració que les autoritats franceses van muntar al sud de França per als exiliats catalans i espanyols que fugien de les tropes feixistes que estaven a punt de guanyar la Guerra Civil.

Les descripcions del camp són escasses i, en tot cas, molt sòbries, però el lector sap que és un espai miserable. Com s'ho fa, Bartra? Explica fragments de la vida diària d'un grupet de refugiats i els enllaça amb records d'aquests mateixos refugiats, amb trossets de la vida que van deixar enrere. Aquest contrast de l'ara i l'abans, tot i que no està explicat amb un to dramàtic, es percep molt vivament, amb tota la cruesa. Bartra articula un text de contingut molt profund i emotiu a partir d'històries petites i de fragments que predisposen la ment per entendre com van anar les coses sense haver d'explicar-ho gaire. Sense dubte, una de les grandeses del llibre. L'altra, indubtable, és la llengua del poeta i l'encert del to de cada frase, de vegades més senzill i de vegades molt evocador.

Crist de 200.000 braços és un llibre molt lúcid, imprescindible en la història de la literatura catalana.

.

Sense destí, d'Imre Kertész

Que la guerra trenca les vides de les persones que la pateixen prou que ho sabem. Que la Segona Guerra Mundial va ser temible, també. I també tot l'odi i tota la rapinya associada a la persecució dels jueus, tant els alemanys com els d'altres nacions, sobretot d'Europa de l'Est, que van caure a les mans directes de l'Alemanya nazi o bé van tenir governs titella de perfil filonazi. Hongria és un d'aquests últims casos.

Kertész, a Sense destí, ens explica la història d'un noi hongarès que és internat en un camp de concentració, i que hi sobreviu, i que al final torna a casa seva, a Budapest. Ara recordo les paraules de l'autor que, al llibre Liquidació, posa en boca del protagonista, incapaç de parlar de la seva experiència al camp d'extermini perquè parlar de sobreviure en un camp de concentració és parlar d'una excepció, perquè el normal era no sortir-se'n. Se'm fa estrany pensar que el normal sigui morir i que viure sigui tan rar que parlar-ne sembli de mal gust... En tot cas, val la pena gaudir de Sense destí. Dur, intens i càlid, perquè malgrat que l'experiència sigui forta, Kertész no hi posa melodrama, ho explica amb una tranquil·litat i una proximitat perfectes per no espatllar la novel·la amb sentimentalismes o dramatismes absurds.

La pàgina que Quaderns Crema dedica al llibre és aquesta: Sense destí, traducció d'Eloi Castelló.

.

A Single Man, de Christopher Isherwood

Isherwood, conegut sobretot per ser autor de Adéu a Berlín (obra en què es basa la pel·lícula Cabaret), escriu sobre un home sol, vidu, que ja no se sent jove però que no se sent vell. El recorregut per la vida d'aquest home dura un dia, que és el que es triga a explicar el més essencial i a insinuar altres vessants més profunds d'una existència humana. En aquest cas, explicar un dia del present de vegades equival a conèixer el passat sencer d'una persona, d'un personatge.

La vida d'un home sol pot ser avorrida i trista, sense gaires sobressalts, però pot ser una vida que val la pena explicar. Pot ser una vida sentimentalment eixuta, amb interessos metafísics i també interessos físics, amb amistats i odis i amb un gran pes de la reflexió. Isherwood la descriu amb gràcia, amb cert sentit de l'humor, amb una llengua prou rica i prou entenedora. Potser hi ha un tros de l'autor, en el personatge descrit?

No he vist la pel·lícula que s'ha fet sobre aquest llibre, dirigida per Tom Ford, i potser algun dia ho faré. De moment en tinc prou amb l'obra original, saborosa i profitosa.

.

La mort d'en Bunny Munro, de Nick Nave

De vegades la gent que fa música també escriu altres coses més enllà de les lletres de les seves cançons. De vegades hi ha músics que s'inventen personatges per a ocultar-s'hi al darrere, i de vegades s'inventen personatges per explicar-ne la vida als llibres. En Nick Cave fa música -té tres o quatre grups, no me'ls feu comptar- i, a més, ha escrit aquest llibre de què us parlo, prou interessant, prou divertit.

Hi ha un home que es diu Bunny Munro, i és clar, amb aquest nom no pot ser un tio normal. Té un entrecuix sobredimensionat i incansable, i el llibre ens explica com aquest entrecuix el durà a passar més o menys calamitats. Com que el llibre es titula La mort d'en Bunny Munro ja no explicaré res més. Tanmateix, em veig obligat a destacar amb molt d'afecte i tendresa el personatge del fill d'en Bunny, que és d'aquells que no s'obliden mai, i que potser és el personatge més important de l'obra.

Aquest cop us apunto l'enllaç de la pàgina web del llibre, en anglès: http://www.thedeathofbunnymunro.com/
.

L'home que es va perdre, de Francesc Trabal

Trabal era de Sabadell i se'n sentia orgullós. Passejava Rambla amunt acompanyat per una colla de joves cridaners, atrevits, amants de les bajanades i de la provocació. Francesc Trabal és l'autor de l'estirabot, és l'art de fer de l'anècdota, de la boutade, com a material literari.

L'home que es va perdre és una exageració, un joc genial. El protagonista és un expert a l'hora de perdre coses, de perdre persones, de perdre-ho tot, fins al punt que en fa un ofici sensacional. No és un il·lusionista, és l'home que es perd.

Vegeu la pàgina d'aquesta novel·la divertidíssima a Quaderns Crema i, sobretot, llegiu-la.

.

La Bíblia de neó, de John Kennedy Toole

La Bíblia de neó és la novel·la de joventut de John Kennedy Toole. La va escriure amb setze anys i sempre va pensar que no era prou bona literatura perquè veiés la llum. Li va dir bona nit i la va desar al calaix per sempre.

Kennedy Toole es va suïcidar després d'un període llarg de depressió i angoixa, provocada per frustracions personals i per la incapacitat de publicar l'obra magna que el va fer famós, La conxorxa dels enzes. Sort de la seva mare, que amb molta voluntat va aconseguir que l'obra del seu fill, a qui admirava molt, no es perdés en el temps. I després de l'èxit de La conxorxa..., va començar la febre per obrir calaixos i rescatar tot el que es pogués del malaguanyat Toole. La publicació no va ser fàcil, perquè hi va haver una pila d'interessos contraposats que no la van fer possible fins el 1989, 36 anys després d'haver estat escrita. Finalment, però, la llum va arribar, encara que fos de neó. Molt postmodern, tot plegat.

Pàgina de La Bíblia de neó a Anagrama. Traducció de Jordi Fibla.

.

L'any de la mort de Ricardo Reis, de José Saramago

Saramago va tenir una bona època, escrivint. No dic que ja no la tingui, ni que no sigui un autor dels bons, però he llegit alguna cosa seva més fluixeta. Això de fluixet no ho puc dir de L'any de la mort de Ricardo Reis, que em va agradar i entristir a parts iguals. No sé què ho va fer, si era el moment en què el vaig llegir o el llibre en si, però el llegia a poc a poc, molt més a poc a poc del que he llegit mai. No el recordo com un llibre especialment dens, tot i que les pàgines plenes de lletres i sense una gota de blanc poden descoratjar una mica, sinó com una bonica oda lisboeta.

Ja em perdonareu, però ara tinc ganes de copiar-vos la "Serenata sintètica" de Cassiano Ricardo:

Rua torta
. . . . . . . . . . Lua morta
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Tua porta.


Edicions 62 té una versió en català d'aquesta obra de Saramago, traduïda per Víctor Martínez-Gil. Enllaço una fitxa del Què llegeixes? que en parla.

.

País de neu, de Yasunari Kawabata

Kawabata, un dels escriptors japonesos més celebrats, descriu minuciosament sentiments i sensacions en aquesta novel·la breu i maca, molt maca. Sembla com si només el paisatge i la tranquil·litat del país de neu permetessin que sortís a la llum una manera de fer i de sentir que no seria possible en cap altre lloc. Una joia lluent com la neu a l'hivern, quan al cel no hi ha núvols i lluu un sol fred però brillant.

A l'enllaç hi trobareu, en PDF, la fitxa que n'ha fet Viena Edicions, que l'ha dut al món amb la traducció catalana d'Albert Nolla: País de neu.

.

Paraules d'Opòton el vell, d'Avel·lí Artís-Gener

Prodigi de llengua. Fabulació exquisida. Perversió de la història interessantíssima. Novel·la divertida. Protagonista entranyable...

No acabaria de fer frase com les de més amunt. Avel·lí Artís-Gener, el popular Tísner, va fer una obra molt important per a la literatura catalana que no s'ha valorat prou. Cal llegir Paraules d'Opòton el Vell per distreure's i riure, per entretenir-se amb una novel·leta d'aventures amb una llengua ufanosa, generosa de mots i expressions, per pensar amb un rerefons carregat d'ideologia i per establir paral·lelismes amb el món de debò, amb el de cada dia, que prou vegades no acaba de ser satisfactori. A l'hora de l'humor i del joc de paraules Tísner és l'amo, i més quan cal riure's d'un mateix, quan cal riure per no plorar.

Paraules d'Opòton el Vell fa temps que és a la MOLC.

.

Los viajes del buen doctor Can, de Liu E

La novel·la xinesa va assolir —i, en certa manera, acomplir— una fita història amb la concessió del Nobel a Gao Xingjian. Un escriptor europeu, un francès nascut a la Xina, un occidental que ens relata la història de caminar per la realitat de la seva terra d’origen. Una mica de tot això ho podem trobar en Liu E, tant si parlem dels viatges del bon doctor com de les influències estrangeres que hi ha en la seva obra. Aquesta mena de Zola sinòfon —o, potser amb més raó, li escau la comparació amb Narcís Oller, el geni vertebrador de la novel·la catalana moderna—, treu a escena amb la mateixa facilitat la descripció detallada i emotiva d’una peça musical com la disputa filosòfica que retorna el confucianisme al lloc de la societat que li pertoca.

Los viajes del buen doctor Can és un llibre escrit els primers anys del segle XX, quan l’olla a pressió de la Xina bullia amb força i els canvis es podien captar a l’aire. És un llibre on constantment hi trobem referències a la tradició i a la saviesa ancestral, i especialment als textos literaris que conformen el corpus clàssic de la literatura xinesa. El bon doctor llegeix, comenta i parla sobre un gran nombre d’obres, de les quals és destacable el fet que no n’hi hagi cap que sigui una novel·la. Poesia, assaig, història, filosofia, manuals tècnics: tot això és al cànon xinès. I la novel·la xinesa? Liu E l’estava creant en aquest precís instant, amb Los viajes del buen doctor Can.

El bon doctor Can, medicastre de cossos i ànimes sofrents, atreu els poderosos amb el seu discurs assenyat i raonat. És, a més, un home apassionat que bull d’odi i de ràbia davant de la iniquitat i la ineficàcia de l’administració de l’imperi. Li escauria el paper de guru espiritual si no fos que defuig tots els honors i només accepta, molt de tant en tant, una gratificació que no va més enllà d’un àpat i d’una estona de grata companyia. El periple del personatge s’estén, des de les primeres pàgines, ben bé a dos nivells: un retrat costumista de la Xina del tombant de segle i una crítica ben dosificada dels usos i abusos que hi eren comuns.

Vegeu la pàgina del llibre al web de Càtedra: Los viajes del buen doctor Can (traducció de Gabriel García-Noblejas).

.

Eugénie Grandet, d'Honoré de Balzac

Balzac és un dels clàssics més clàssics de tota la literatura. Llegir-lo és passar-ho bé, perquè narra el que vol tal com ho vol fer. Escriure sembla fàcil, si el llegeixes. A Eugénie Grandet hi ha tota la grandesa d'un personatge petit que lluita i que sobreviu, i un final que ens hauria de fer plorar si tinguéssim un cor noble i no estiguéssim acostumats al melodrames de cada dia.

És admirable que Balzac tingués ganes d'escriure un seguit d'obres que retratessin les misèries humanes. Si a més hi afegim que va ser justament mentre escrivia aquesta obra que va tenir la idea de fer la Comédie humaine, encara tenim més ganes de continuar explorant l'obra del mestre.

.

Mefisto, de Klaus Mann

Durant anys va ser una novel·la prohibida, i no pas perquè narra les vicissituds d'un actor per a triomfar socialment en la societat de l'Alemanya nazi, sinó perquè Klaus Mann va traçar el retrat del seu personatge sobre un actor real que va fer un recorregut semblant. Anys després de la publicació, el fill de l'actor que inspira la història va aconseguir que un jutge evités la difusió de l'obra. Afortunadament, al cap d'un temps Mefisto va poder tornar a veure la llum, amb la qual cosa podem tenir a les mans una obra interessant, de bon llegir, que ens ensenya la cara oculta del poder i de l'ambició, i que és un retrat d'un temps i d'un país.

Un actor que fa el paper de diable pot acabar convertint-se en el diable mateix?

A Edicions 62, en traducció de Feliu Formosa: Mefisto.

Espera la primavera, Bandini, de John Fante

Descobrir Fante va ser una sort, perquè Fante parla de com de difícil és la vida, de penes i treballs, i de resultats que no arriben i de penes que no es poden evitar.

En Bandini és un pobre home, desafortunat, amb un família carregosa i pocs diners. Quan la desgràcia apareix no ve mai sola: dolor, plors, enganys, patiment... I si hi ha tantes sensacions negatives en aquesta novel·la, com és que quan llegeixo Fante no em trobo un melodrama? Deu ser llegeixo un autor fi, molt fi, empeltat de la millor tradició narrativa nord-americana.

Espera la primavera, Bandini, és de l'any 1938. Per ser la primera obra de l'autor, Déu n'hi do. Sort que, també, és la primera part d'un cicle de llibres amb el mateix protagonista.

El podeu trobar a Anagrama, amb traducció d'Antonio-Prometeo Moya.

.

Verso, de Manuel Baixauli

L'home manuscrit em va deixar amb ganes d'investigar més sobre l'obra de Baixauli. Trobo a mà Verso, l'anterior novel·la de l'autor, escrita com el relat d'una experiència artística i misteriosa en un poble amb nom fascinant: Gola de l'Aparició. De seguida veig que gaudeixo molt de l'exercici literari que fa Baixauli, que consisteix en inserir, al mig de la trama, els apunts d'un dietari que l'autor del llibre escriu.

Tot i que no és comparable a L'home manuscrit, aquest Verso conté algunes idees que l'autor després reprèn, amplia i millora, i que sembla que són la seva marca, la seva obsessió. Remarco, també, la llengua emprada, que és viva i molt genuïna.

Un enllaç: Verso.

.

Soldados de Salamina, de Javier Cercas

El títol promet. Sense saber de què va la història, em trobo un títol sobre una famosíssima batalla de la Grècia clàssica i la vista i el cor se me n'hi van. N'havia sentit a parlar tant, d'aquest llibre, que fins em feia basarda.

Soldados de Salamina combina una recreació d'un moment històric que va tenir lloc en un període molt de moda (és millor que estigui de moda que ben oblidat) amb una historieta lleugera que ajuda a fer fluir la narració. Obro la primera pàgina i hi caic, atrapat, i no me'n puc desfer, i això que parla d'un personatge al qual fàcilment se li podria dir el nom del porc, a priori, sense ni tan sols haver-nos aturat a pensar si li escau o no. A aquest personatge Cercas no li restaura automàticament el prestigi, sinó que te'l presenta de nou perquè el jutgis tu mateix, i et diu que, abans d'etiquetar-lo, escoltis el seu cas i després, lliurement, decideixis què vols fer-ne. Ni apologia ni mala premsa: un exercici d'equidistància, un miratge d'imparcialitat.

.

La carretera, de Cormac McCarthy

Darrerament se sent parlar sovint de Cormac McCarthy. Aviat s'estrenarà una pel·lícula basada en el llibre que ara comento, La carretera. Es tracta d'una història eixuta que té lloc en un futur que diríem que no és gaire llunyà, i en què la vida humana és incerta i el món està desfet.

Al llarg d'una carretera que no permet fugir d'enlloc hi ha personatges que sobreviuen com poden, amb més pena que glòria, i cada dia és tan trist i tan desesperançador que l'únic que es pot fer és seguir la carretera que no permet fugir d'enlloc. Un tema sec, narrat amb una prosa àrida, que estranyament no cansa ni perd el sentit. A veure com serà la pel·lícula.

.

El Buda dels suburbis, de Hanif Kureishi

La meva introducció a Kureishi ha estat molt reeixida: El Buda dels suburbis entra amb facilitat, enganxa, expressa molt més del que hi ha escrit i fa gràcia, pena i ràbia a parts iguals. Karim, un adolescent anglès amb aparença hindú i moltes inseguretats s'enfronta a les diferents maneres d'entendre el món de tots els que l'envolten. Tothom el vol influir i ell, com que és jove i es pretén rebel, se'n vol desdir. En la convulsa societat anglesa dels 70, Karim ha de decidir què vol ser, què li agrada, qui és... Ha de decidir massa coses, i això no és mai fàcil.

Es nota que Kureishi també fa cine, perquè des de les primeres pàgines em vaig poder imaginar sense esforç una versió cinematogràfica de la pel·lícula. La versió ja existeix: és una sèrie que va fer la BBC els anys noranta.


.

La bestia del corazón, d'Herta Müller

He tingut la sort de trobar un llibre d'Herta Müller, la darrera guardonada amb el Premi Nobel de Literatura, a la biblioteca del costat de casa. Vaig agafar el llibre, content de poder descobrir tan aviat aquesta autora. Vaig començar a llegir... i sí, noi, cosa bona. Em trobo un llibre dur, tan de temàtica com d'estil, on de vegades els paràgrafs semblen bufetades, i entenc que el jurat en destaqui que "descriu el paisatge dels desposseïts".

La bestia del corazón m'atrapa, i de vegades fa mal. Viure sota un règim brutal, controlador, ofega ments i esperits i escanya les vides. El llibre tracta del viure i del no viure, i de com les persones "es converteixen en un error per a sí mateixes".

.

El baró rampant, d'Italo Calvino

Part de la trilogia Els nostres avantpassats, Italo Calvino traça la història d'un jove baró, Cosimo di Rondò, que un dia puja a un arbre i decideix no baixar-ne mai més. Les conseqüències de tot plegat són divertides i estranyes, però no del tot inversemblants. Té gràcia veure com Calvino descriu diversos episodis de la vida del baró que viu abraçat als troncs en època de canvis socials.

El baró rampant és l'excusa de Calvino per parlar de la societat, dels costums imposats i de la possibilitat de trencar-los i viure lliurement.

.

Vals, de Francesc Trabal

La força de Trabal, sabadellenc de soca-rel, és immensa, i es nota en totes les seves obres. Vals narra la història d'en Zeni, un noi de casa bona que viu la vida tan bé com pot, entre afliccions amoroses, incapacitat de compromís i divertiments amb noies diverses. Vals és el títol ideal, perquè d'un vals neix la història i amb un vals s'acaba, i perquè la novel·la té la cadència d'un vals que s'accelera, una mica com la cançó Une valse à mille temps, de Brel...

A Trabal se li critica que no sap acabar les obres, que sempre surt amb un estirabot i que la història es resol de qualsevol manera. Sense aquest estirabot, però, hi hauria una història tan ben traçada? Sempre he sospitat que Trabal, que escrivia amb tanta gràcia, bastia una trama exquisida només pel plaer d'acabar-la com li vingués de gust. Quin un, a l'hora de fer poca-soltades!

.