diumenge, 4 de març del 2012

Vulcano, de Max Besora

Agafes el llibret petit, vermell, manejable, ben fet, amb el llom negre i les lletres vermelles, i la portada vermella amb les lletres negres, i llegeixes el títol (Vulcano) i gairebé ja saps que hi tens dinamita, a les mans.

En Max Besora escriu amb dinamita. O, si més no, en posa una mica aquí i una mica allà: a l'ortografia, a la sintaxi, al ritme narratiu, a la historieta. Tot al llibre es remou i et remou, amb una estranya sensació entre lírica i apocalíptica, entre les al·lucinacions d'èxtasi de Santa Teresa de Jesús i l'Evangeli de Sant Joan. I et trobes que entre sotrac i sotrac el llibre expulsa material piroclàstic d'aquell tan incendiari: alguna idea estel·lar, alguna frase potentíssima, alguna veritat estripada, alguna bajanada superba. T'hi diverteixes, i com que el llibre és tan manejable, te'l poleixes en un moment.

Algun altre dia ja parlarem d'en Lowry, que també s'ho mereix.

La pàgina de LaBreu Edicions sobre el llibre: Vulcano, de Max Besora.

.