De què parlem quan parlem de l'amor?, de Raymond Carver

D'entrada he de dir que el títol del llibre m'encanta. De què parlem quan parlem de l'amor? és un gran sintagma, tan fàcil i bonic com enganyós: Raymond Carver no explica històries d'amor, només retrar gent des de fora. D'en Carver en diuen que és el pare del realisme brut, d'aquesta manera de narrar freda, en què l'autor presenta els personatges amb molta distància, com si en fes una autòpsia. No hi ha sentiments ni res, la buidor és a tot arreu. I quina gràcia té tanta brutícia, tant buidor? Una de molt gran: el lector ha d'acabar de compondre el flux narratiu, ha d'omplir el buit a partir dels indicis exposats. Una de molt millor, encara: que des de la primera línia saps com és cada personatge del relat, i això destrempa i reconforta a parts iguals. Bé, reconfortaria si les històries de Carver no estiguessin plenes (o buides, qui sap) d'una gelor de sentiments molt grisa i molt interessant.

Hi ha traducció catalana de Dolors Udina.
.

Viatges i flors, de Mercè Rodoreda

Mercè Rodoreda, amant de les flors. En aquest recull de viatges a terres ignotes i estranyes i de descripcions de flors imaginades es veu de seguida que la Rodoreda estimava les plantes i les coneixia. Al darrera de cada descripció d'una flor de vegades hi trobem amor, pena, crueltat, tristesa, humor... Cada detall compta, cada espina té la seva raó i cada adjectiu, cada color, té el seu lloc. Una delícia que es pot prendre, si cal, a petites dosis.

A l'editorial LaButxaca: Viatges i flors.

.

L'habitació d'algú altre, de Choe Inho

Estranyesa és el que se sent en llegir el relat de Choe Inho que es titula La habitación de otro. La novel·leta va ser publicada el 1972: en aquella època Corea havia pitjat l’accelerador vers la industrialització, i els canvis socials es succeïen amb tanta celeritat que la literatura forçosament havia de fer un canvi de rumb. Inho ha estat reconegut com un dels màxims exponents de l’avantguarda i de l’experimentació literària coreanes.
La habitación de otro comença amb un home que truca al timbre de casa seva i espera que la seva dona li obri la porta. Com que tarda molt a obrir, ell s’impacienta i començar a picar a la porta i a fer escàndol. Els veïns s’apleguen al replà i li etziben que ell no viu al pis aquell, però l’home treu una clau, obre la porta i es fica a dins. A partir d'aquest moment no hi ha res que no sigui estrany, pertorbador o que provoqui sentiments contraris.

Choe Inho traça, sense cap mena de dubte, una història de l’alienació de l’individu que vessa de sensacions i deixa el lector amb una incertesa flagrant i, per què no, un cert desconhort.

Podeu trobar aquest relat a Kim, Un-Kyung (ed.) Cuentos coreanos del siglo XX. Madrid: Verbum, 2004.