L'home que es va perdre, de Francesc Trabal

Trabal era de Sabadell i se'n sentia orgullós. Passejava Rambla amunt acompanyat per una colla de joves cridaners, atrevits, amants de les bajanades i de la provocació. Francesc Trabal és l'autor de l'estirabot, és l'art de fer de l'anècdota, de la boutade, com a material literari.

L'home que es va perdre és una exageració, un joc genial. El protagonista és un expert a l'hora de perdre coses, de perdre persones, de perdre-ho tot, fins al punt que en fa un ofici sensacional. No és un il·lusionista, és l'home que es perd.

Vegeu la pàgina d'aquesta novel·la divertidíssima a Quaderns Crema i, sobretot, llegiu-la.

.

Solnegre, de Baltasar Porcel

Solnegre és la primera novel·la de Baltasar Porcel, amb la qual va guanyar el Premi Ciutat de Palma de l'any 1960. Començar la carrera narrativa amb una obra com aquesta no és fàcil, com tampoc no ho és començar la vida de cap i de nou després d'haver estat quinze anys a la presó, com és el cas del protagonista de Solnegre. L'ambient carregós de la novel·la t'atrapa a mesura que creix la tensió narrativa, com t'atrapa el món literari de Porcel si el vas llegint a poc a poc, llibre rere llibre.

Es tracta d'una obra menor de Porcel? Segurament. Val la pena llegir-la? Segurament sí.

Solnegre a LaButxaca.

.

La Bíblia de neó, de John Kennedy Toole

La Bíblia de neó és la novel·la de joventut de John Kennedy Toole. La va escriure amb setze anys i sempre va pensar que no era prou bona literatura perquè veiés la llum. Li va dir bona nit i la va desar al calaix per sempre.

Kennedy Toole es va suïcidar després d'un període llarg de depressió i angoixa, provocada per frustracions personals i per la incapacitat de publicar l'obra magna que el va fer famós, La conxorxa dels enzes. Sort de la seva mare, que amb molta voluntat va aconseguir que l'obra del seu fill, a qui admirava molt, no es perdés en el temps. I després de l'èxit de La conxorxa..., va començar la febre per obrir calaixos i rescatar tot el que es pogués del malaguanyat Toole. La publicació no va ser fàcil, perquè hi va haver una pila d'interessos contraposats que no la van fer possible fins el 1989, 36 anys després d'haver estat escrita. Finalment, però, la llum va arribar, encara que fos de neó. Molt postmodern, tot plegat.

Pàgina de La Bíblia de neó a Anagrama. Traducció de Jordi Fibla.

.

L'any de la mort de Ricardo Reis, de José Saramago

Saramago va tenir una bona època, escrivint. No dic que ja no la tingui, ni que no sigui un autor dels bons, però he llegit alguna cosa seva més fluixeta. Això de fluixet no ho puc dir de L'any de la mort de Ricardo Reis, que em va agradar i entristir a parts iguals. No sé què ho va fer, si era el moment en què el vaig llegir o el llibre en si, però el llegia a poc a poc, molt més a poc a poc del que he llegit mai. No el recordo com un llibre especialment dens, tot i que les pàgines plenes de lletres i sense una gota de blanc poden descoratjar una mica, sinó com una bonica oda lisboeta.

Ja em perdonareu, però ara tinc ganes de copiar-vos la "Serenata sintètica" de Cassiano Ricardo:

Rua torta
. . . . . . . . . . Lua morta
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Tua porta.


Edicions 62 té una versió en català d'aquesta obra de Saramago, traduïda per Víctor Martínez-Gil. Enllaço una fitxa del Què llegeixes? que en parla.

.