Sense destí, d'Imre Kertész

Que la guerra trenca les vides de les persones que la pateixen prou que ho sabem. Que la Segona Guerra Mundial va ser temible, també. I també tot l'odi i tota la rapinya associada a la persecució dels jueus, tant els alemanys com els d'altres nacions, sobretot d'Europa de l'Est, que van caure a les mans directes de l'Alemanya nazi o bé van tenir governs titella de perfil filonazi. Hongria és un d'aquests últims casos.

Kertész, a Sense destí, ens explica la història d'un noi hongarès que és internat en un camp de concentració, i que hi sobreviu, i que al final torna a casa seva, a Budapest. Ara recordo les paraules de l'autor que, al llibre Liquidació, posa en boca del protagonista, incapaç de parlar de la seva experiència al camp d'extermini perquè parlar de sobreviure en un camp de concentració és parlar d'una excepció, perquè el normal era no sortir-se'n. Se'm fa estrany pensar que el normal sigui morir i que viure sigui tan rar que parlar-ne sembli de mal gust... En tot cas, val la pena gaudir de Sense destí. Dur, intens i càlid, perquè malgrat que l'experiència sigui forta, Kertész no hi posa melodrama, ho explica amb una tranquil·litat i una proximitat perfectes per no espatllar la novel·la amb sentimentalismes o dramatismes absurds.

La pàgina que Quaderns Crema dedica al llibre és aquesta: Sense destí, traducció d'Eloi Castelló.

.

L'any de la mort de Ricardo Reis, de José Saramago

Saramago va tenir una bona època, escrivint. No dic que ja no la tingui, ni que no sigui un autor dels bons, però he llegit alguna cosa seva més fluixeta. Això de fluixet no ho puc dir de L'any de la mort de Ricardo Reis, que em va agradar i entristir a parts iguals. No sé què ho va fer, si era el moment en què el vaig llegir o el llibre en si, però el llegia a poc a poc, molt més a poc a poc del que he llegit mai. No el recordo com un llibre especialment dens, tot i que les pàgines plenes de lletres i sense una gota de blanc poden descoratjar una mica, sinó com una bonica oda lisboeta.

Ja em perdonareu, però ara tinc ganes de copiar-vos la "Serenata sintètica" de Cassiano Ricardo:

Rua torta
. . . . . . . . . . Lua morta
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Tua porta.


Edicions 62 té una versió en català d'aquesta obra de Saramago, traduïda per Víctor Martínez-Gil. Enllaço una fitxa del Què llegeixes? que en parla.

.

País de neu, de Yasunari Kawabata

Kawabata, un dels escriptors japonesos més celebrats, descriu minuciosament sentiments i sensacions en aquesta novel·la breu i maca, molt maca. Sembla com si només el paisatge i la tranquil·litat del país de neu permetessin que sortís a la llum una manera de fer i de sentir que no seria possible en cap altre lloc. Una joia lluent com la neu a l'hivern, quan al cel no hi ha núvols i lluu un sol fred però brillant.

A l'enllaç hi trobareu, en PDF, la fitxa que n'ha fet Viena Edicions, que l'ha dut al món amb la traducció catalana d'Albert Nolla: País de neu.

.

La bestia del corazón, d'Herta Müller

He tingut la sort de trobar un llibre d'Herta Müller, la darrera guardonada amb el Premi Nobel de Literatura, a la biblioteca del costat de casa. Vaig agafar el llibre, content de poder descobrir tan aviat aquesta autora. Vaig començar a llegir... i sí, noi, cosa bona. Em trobo un llibre dur, tan de temàtica com d'estil, on de vegades els paràgrafs semblen bufetades, i entenc que el jurat en destaqui que "descriu el paisatge dels desposseïts".

La bestia del corazón m'atrapa, i de vegades fa mal. Viure sota un règim brutal, controlador, ofega ments i esperits i escanya les vides. El llibre tracta del viure i del no viure, i de com les persones "es converteixen en un error per a sí mateixes".

.