Mefisto, de Klaus Mann

Durant anys va ser una novel·la prohibida, i no pas perquè narra les vicissituds d'un actor per a triomfar socialment en la societat de l'Alemanya nazi, sinó perquè Klaus Mann va traçar el retrat del seu personatge sobre un actor real que va fer un recorregut semblant. Anys després de la publicació, el fill de l'actor que inspira la història va aconseguir que un jutge evités la difusió de l'obra. Afortunadament, al cap d'un temps Mefisto va poder tornar a veure la llum, amb la qual cosa podem tenir a les mans una obra interessant, de bon llegir, que ens ensenya la cara oculta del poder i de l'ambició, i que és un retrat d'un temps i d'un país.

Un actor que fa el paper de diable pot acabar convertint-se en el diable mateix?

A Edicions 62, en traducció de Feliu Formosa: Mefisto.

Viatges i flors, de Mercè Rodoreda

Mercè Rodoreda, amant de les flors. En aquest recull de viatges a terres ignotes i estranyes i de descripcions de flors imaginades es veu de seguida que la Rodoreda estimava les plantes i les coneixia. Al darrera de cada descripció d'una flor de vegades hi trobem amor, pena, crueltat, tristesa, humor... Cada detall compta, cada espina té la seva raó i cada adjectiu, cada color, té el seu lloc. Una delícia que es pot prendre, si cal, a petites dosis.

A l'editorial LaButxaca: Viatges i flors.

.

Espera la primavera, Bandini, de John Fante

Descobrir Fante va ser una sort, perquè Fante parla de com de difícil és la vida, de penes i treballs, i de resultats que no arriben i de penes que no es poden evitar.

En Bandini és un pobre home, desafortunat, amb un família carregosa i pocs diners. Quan la desgràcia apareix no ve mai sola: dolor, plors, enganys, patiment... I si hi ha tantes sensacions negatives en aquesta novel·la, com és que quan llegeixo Fante no em trobo un melodrama? Deu ser llegeixo un autor fi, molt fi, empeltat de la millor tradició narrativa nord-americana.

Espera la primavera, Bandini, és de l'any 1938. Per ser la primera obra de l'autor, Déu n'hi do. Sort que, també, és la primera part d'un cicle de llibres amb el mateix protagonista.

El podeu trobar a Anagrama, amb traducció d'Antonio-Prometeo Moya.

.

The Royal Tenenbaums, de Wes Anderson

M'agraden les pel·lícules de Wes Anderson, que coescriu amb Owen Wilson. Són històries poc convencionals, però estranyament creïbles. Anderson filma amb gràcia, amb plànols fàcilment reconeixibles com l'estil de l'autor, amb seqüències a càmera lenta. Els guions són bons, farcits de personatges intel·ligents i desenganyats, que volen aprofundir en l'autoconeixement.

The Royal Tenenbaums (vés a saber com la van traduir aquí, i a qui li importa) està plena de bons actors (Angelica Huston, Bill Murray, Gene Hackman, Gwyneth Paltrow, Luke Wilson...), que sovint treballen amb Anderson, i té una força narrativa impressionant. Personatges memorables, entranyables i difícils d'oblidar, amb una infància molt exitosa i una adultesa força irregular, que qüestionen el significat tradicional del mot família. Val la pena, de debò.

Pàgina oficial de The Royal Tenenbaums.

.

Bodas de sangre, de Federico García Lorca

Per llegir García Lorca t'has de carregar d'energia i passió, la mateixa que ell dedicava a escriure i la mateixa que traspua per tots els seus textos. Bodas de sangre n'és un clar exponent: és una història de passions i de rauxes. L'obra la trobo equilibrada: dramàtica, lírica, reveladora, inquietadora, fins i tot patètica, però tot plegat en la mesura justa. L'únic element que no hi sobra és la tragèdia, que plana per la trama des de la primera paraula.

A Cátedra n'han fet, com sempre, una bona edició: Bodas de sangre.

.