La mort d'en Bunny Munro, de Nick Nave

De vegades la gent que fa música també escriu altres coses més enllà de les lletres de les seves cançons. De vegades hi ha músics que s'inventen personatges per a ocultar-s'hi al darrere, i de vegades s'inventen personatges per explicar-ne la vida als llibres. En Nick Cave fa música -té tres o quatre grups, no me'ls feu comptar- i, a més, ha escrit aquest llibre de què us parlo, prou interessant, prou divertit.

Hi ha un home que es diu Bunny Munro, i és clar, amb aquest nom no pot ser un tio normal. Té un entrecuix sobredimensionat i incansable, i el llibre ens explica com aquest entrecuix el durà a passar més o menys calamitats. Com que el llibre es titula La mort d'en Bunny Munro ja no explicaré res més. Tanmateix, em veig obligat a destacar amb molt d'afecte i tendresa el personatge del fill d'en Bunny, que és d'aquells que no s'obliden mai, i que potser és el personatge més important de l'obra.

Aquest cop us apunto l'enllaç de la pàgina web del llibre, en anglès: http://www.thedeathofbunnymunro.com/
.

Alícia en un món real, d'Isabel Franc i Susanna Martín

Deu ser que sóc un home d'ordre i de seny i això d'explicar històries amb dibuixos i vinyetes no m'ha semblat mai gaire seriós. Sóc així, què voleu que hi faci. Amb tot, de vegades trenco la seriositat, com aquest cop que em va caure a les mans un exemplar d'Alícia en un món real i m'hi vaig quedar enganxat fins que no me'l vaig acabar.

La Isabel Franc i la Susana Martín s'han associat per a fer un projecte, a parer meu, molt rodó. La història és dura: gira al voltant d'un càncer de mama i del desgavell vital que produeix en l'afectada. El tractament que se'n fa al llibre és tothora respectuós, però llunyà al melodrama i a la llàgrima fàcil. Hi ha humor, hi ha ironia i hi ha serietat en dosis justes. Els dibuixos són preciosos, plens de detalls i de subtileses, que obliguen a rellegir la novel·la amb calma després d'haver-la devorat amb ànsia la primera vegada.

Deixa l'enllaç al web del còmic a Norma editorial. També hi ha la traducció al català, feta per Isabel Franc i Heura Marçal.

.

El bibliobús de la llibertat, de Miquel Joseph

Miquel Joseph (Granollers, 1903-Panamà 1983) fou impressor, periodista, cineasta i escriptor. En aquest blog el recordem pel paper decisiu que va tenir a l'hora d'organitzar l'exili a França d'un grup d'intel·lectuals catalans.

A El bibliobús de la llibertat, Joseph, funcionari de la Conselleria de Cultura del govern de la Generalitat, narra com van ser els darrers dies a Catalunya d'un grapat d'escriptors membres de la Institució de les Lletres Catalanes. Va ser una fugida trista, com totes les que es van emprendre aquell dies del final de la Guerra Civil. Es deixava enrere Barcelona, Catalunya, la vida, i es caminava endavant, cap a l'estranger, cap a l'inconegut.

La història té un seguit d'elements molt novel·lescos, però reals, al capdavall: el vehicle amb què es va fer l'evacuació dels intel·lectuals era un camió que s'havia habilitat per a fer de bibliobús a les trinxeres, en el qual hi havia el nom de la Institució de les Lletres Catalanes i de la Generalitat de Catalunya. No es pot negar que la imatge és potent: un bibliobús que s'endú els escriptors a l'exili. Al llibre també s'hi narra l'estada al Mas Perxers, a Agullana, i les vicissituds per a aconseguir un salconduit i per a passar la frontera.

Faig un enllaç a la pàgina del llibre, editat a Símbol Editors.

L'home que es va perdre, de Francesc Trabal

Trabal era de Sabadell i se'n sentia orgullós. Passejava Rambla amunt acompanyat per una colla de joves cridaners, atrevits, amants de les bajanades i de la provocació. Francesc Trabal és l'autor de l'estirabot, és l'art de fer de l'anècdota, de la boutade, com a material literari.

L'home que es va perdre és una exageració, un joc genial. El protagonista és un expert a l'hora de perdre coses, de perdre persones, de perdre-ho tot, fins al punt que en fa un ofici sensacional. No és un il·lusionista, és l'home que es perd.

Vegeu la pàgina d'aquesta novel·la divertidíssima a Quaderns Crema i, sobretot, llegiu-la.

.

Solnegre, de Baltasar Porcel

Solnegre és la primera novel·la de Baltasar Porcel, amb la qual va guanyar el Premi Ciutat de Palma de l'any 1960. Començar la carrera narrativa amb una obra com aquesta no és fàcil, com tampoc no ho és començar la vida de cap i de nou després d'haver estat quinze anys a la presó, com és el cas del protagonista de Solnegre. L'ambient carregós de la novel·la t'atrapa a mesura que creix la tensió narrativa, com t'atrapa el món literari de Porcel si el vas llegint a poc a poc, llibre rere llibre.

Es tracta d'una obra menor de Porcel? Segurament. Val la pena llegir-la? Segurament sí.

Solnegre a LaButxaca.

.